ELS MEUS RACONS FOSCOS
Traducció d’Ernest Riera
Editorial Efados
459 pàgines
Estem davant d’un llibre complert, exhaustiu, sense llacunes, una exposició detallada d’uns fets esgarrifosos que van passar fa molt de temps i que pràcticament ningú ja no recorda. O no recordaria si no fos per la constància escrita i també per la insistència quasi malaltissa del fill de la víctima que es negava a acceptar els fets tal com constaven i, sobretot, tal com ell els recordava.
Era començaments de l’estiu del 1958 quan a El Monte, una població més o menys veïna de Los Angeles, van trobar el cos d’una dona pèl-roja, molt bonica, de trenta-set anys. L’havien estrangulat amb una mitja i un cordill d’estendre la roba. Estava divorciada i deixava un fill de dotze anys.
El nen de dotze anys, Lee Ellroy, estava imbuït de les calúmnies contra la seva mare que el seu pare no parava de repetir-li, per ràbia i per rancúnia. Però el seu pare no era una bona persona. Era rancorós, dropo, feble.. en fi, un mal exemple i un mal referent per imitar. Segurament va ser per això el nen va entrar a l’adolescència sense voluntat, sense resistència a la mala vida i va anar caient per tots els pendents del vici que ha conegut, fins al punt que ha d’ingressar en clíniques de desintoxicació per drogues i alcoholisme. Quan, per aquelles coses de la sort i la desesperació va aconseguir recuperar-se, duia a la motxilla del pensament un bon sac d’històries que el van convertir en un escriptor d’anomenada. Amb els diners dels llibres va emprendre la creuada per aclarir aquells fets foscos de la mort de la seva mare i poder trobar l’autor del seuassassinat.
A Viquipèdia diu que Lee Earle “James” Ellroy, conegut popularment com a James Ellroy va néixer a Los Angeles, Califòrnia, el 4 de març de 1948. Diu que és un assagista i escriptor de ficció de novel·la negra estatunidenc amb títols tan famosos com La dàlia negra (1987), El gran desert (1988), L.A. Confidential (1990), Jazz blanc (1992) i American Tabloid (1995). Diu que Ellroy ha sabut utilitzar un estil de prosa telegràfic en la major part de la seva obra recent, on freqüentment omet connectar les paraules i tan sols fa servir frases staccato. Us he de confessar que no sé què vol dir exactament això de frases staccato però crec que tenen raó de dir-ho, perquè es passa tot el llibre en una mena d’informe policial on explica fets i més fets relacionats, o no, amb el nostre assassinat. Sigui com sigui és un mestre i se li nota. Et va entortolligant en la teranyina dels fets i del seu entorn; et parla de La Dàlia Negra com si fos una realitat (que potser ho és) i no una obra del mateix autor, James Ellroy, i així et comenta multituds d’assassinats d’aquells anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, alguns dels quals van ser resolts i d’altres no.
Aquest llibre ha estat editat a la Biblioteca Andreu Martín i en la presentació, Andreu Martín hi diu que (copio literalment) aquesta biblioteca es nodreix d’aquells llibres negres o policíacs que més m’han agradat a la meva vida de lector i actualment no trobo al mercat català. O sigui, que aquest és un dels llibres que més han agradat a aquest gran mestre de la literatura del tema. Jo, sense poder-me comparar en res ni mínimament a Andreu Martín, he de dir que també és un dels que més m’ha agradat. Però és llarg i dur i he de confessar que no sé si a tu, lector, també t’agradaria.
Aleix Font, 10 d’agost de 2023.
