Del llibre Sàpiens, una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari.
“Un gran relat de la història de la civilització humana, des dels primers caçadors recol·lectors fins a la societat i economia actual” (Mark Zuckerberg)
La unificació de la humanitat: Les grans ficcions que van unificar la humanitat
Després que l’Homo Sàpiens exterminés totes les altres famílies d’humans, a diferents llocs del món, sense cap mena de connexió, es va produir el fenomen de la Revolució Agrícola, tan a la zona de la Mesopotàmia fa uns 9000 anys, com a l’Orient d’Àsia fa uns 7000 any, com a Centre Amèrica fa uns 4500 anys etc. i van viure aïlladament de la resta de Sàpiens. Fins que tres grans fenòmens van portar a la desaparició d’aquests móns inconnexos per a fer un únic món ínterconnectat: La invenció de la moneda, Els grans imperis i La religió.
El primer ordre universal d’unificació. Els diners com a mitjà d’intercanvi
Primer s’utilitzava l’intercanvi de productes, Imagineu que teniu un pomerar i voleu comprar sabates, però el sabater no necessita pomes i vol pells per a fer sabates: ha de convertit el preu de les pells al que podria valdre en pomes etc. Si al mercat es comercia amb cent productes diferents, els compradors i els venedors hauran de saber-se 4.950 índex d’intercanvi diferents. Tot era massa complicat i per això van idear els diners. Amb diners tot va ser més fàcil i arreu del món van ser acceptats pel valor que algú va dir que tenien: Un sac de pomes tantes monedes, un xai tantes altres, una eina per a treballar tantes.
Els diners són, per tant, un mitjà universal d’intercanvi que permet a la gent convertir-ho tot en gairebé qualsevol cosa. Els primers diners van aparèixer a Sumèria cap al 3000 aC. Els diners eren ordi. La unitat de mesura més habitual era la sila, equivalent a un litre (un treballador del camp cobrava 60 silas al mes, un capatàs entre 1.200 i 5.000 silas . Les primeres monedes de la història van ser encunyades cap al 640 aC pel rei Aliates de Lídia, un regne a l’oest d’Anatòlia, tenien un pes determinat d’or.
El segon ordre universal va ser polític: l’ordre imperial
Un imperi és un ordre polític amb dues característiques principals. Primer: cal que tingui sota el seu domini una quantitat significativa de pobles diversos, cadascun dels quals ha de tenir una cultura diferent i un territori propi. Segon: Els imperis es caracteritzen per tenir fronteres flexibles i una voracitat il·limitada. La mida no és important.
Els imperis, per definició no són dolents. Són pels pobles conquerits que moltes vegades van sofrir la crueltat i l’espoli de l’imperi, però vist amb els ulls de la història, els pobles ocupats van rebre unes herències a les que no van renunciar: la llengua, les lleis, les comunicacions, la cultura etc. Quan finalment desapareixia l’imperi quedava un pòsit unificador en la manera de viure i de relacionar-se.
Els imperis, sobretot antics, consideraven que ocupar altres pobles era de fet acollir-los dins la seva protecció i els consideraven, al cap del temps, com a ciutadans propis. Cir II de Pèrsia, cap al 550 aC afirmava “Us conquerim pel vostre propi bé”. Cir volia que els pobles que sotmetia l’estimessin i es consideressin afortunats de ser vassalls dels perses. L’exemple més famós del esforços innovadors de Cir per guanyar-se l’aprovació d’una nació que vivia sota el jou del seu imperi va ser quan va permetre que els exiliats jueus de Babilònia tornessin a la seva terra natal de Judea i hi reconstruïssin el seu temple.
El tercer ordre universal va ser la llei de la religió
La religió ha estat el tercer gran unificador de la humanitat, juntament amb els diners i els imperis. Sembla que la Revolució Agrícola va anar acompanyada d’una revolució religiosa. La majoria de la mitologia antiga és, de fer, un contracte legal en què els humans prometen devoció eterna als deus a canvi del domini sobre les plantes i els animals.
Primer hi va haver l’animisme, en què es considerava digne de respecte i fins d’adoració totes les coses vivents i inclús les no vivents, com ara roques, fonts, esperits etc. i estaven limitats a un territori concret. Quin sentit tenia venerar un ós blanc a la jungla?
Conforme es van anar ampliant els territoris van aparèixer les religions politeistes, en que interpretaven que el món estava controlat per un grup de déus molt poderosos, com ara la deessa de la fertilitat, el déu de la pluja o el déu de la guerra. Quan van aparèixer les grans religions monoteistes, no van desaparèixer aquests déus de l’antic panteó, sinó que els van donar el nom de “Sants” i així podíem invocar a Santa Bàrbarà quan tronava, o a la Marededéu de Núria si volíem tenir descendència. El politeïsme és en essència obert de mires i difícilment persegueix heretges i infidels. Habitualment incorporaven els déus dels pobles ocupats al propi panteó.
La religió es pot definir com un sistema de normes i valors humans que es basa en la creença d’un ordre sobrehumà. Per unir sota la seva ègida un ampli territori habitat per grups humans diversos, una religió ha de tenir dues qualitats, ha de fomentar un ordre sobrehumà universal que sigui veritat sempre i a tot arreu. I ha d’insistir a escampar aquesta creença a tothom. En altres paraules, ha de ser universal i proselitista.
Aleix Font. 14 de març de 2024.
