ANDREA CAMILLERI
Andrea Camilleri, segons Viquipèdia, va néixer a Porto Empedocle el 6 de setembre de 1925 – Roma, i va morir el 17 de juliol de 2019. Va ser un guionista, director teatral i televisiu, i novel·lista italià. Va publicar assajos, cròniques i diverses narracions ambientades en la Sicília de la segona meitat del segle XIX. Però, a partir del 1994, amb la creació del comissari Salvo Montalbano (nom triat com a homenatge a l’escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán) i la seva sèrie de novel·les policíaques, aquest autor es va convertir en un dels escriptors de més èxit al seu país. El personatge va passar a ser gairebé un heroi nacional a Itàlia i ha protagonitzat una sèrie de televisió supervisada pel seu creador.
I afegeixo, la seva obra és ingent.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Km 123
Traducció de Pau Vidal
Edicions 62
140 Pàgines (Més 14 d’un discurs)
Aquest és un llibre curt i una mica complicat si no t’aprens ben aviat quins són els matrimonis i quins els amants (els policies són fàcils de seguir perquè ells mateixos s’identifiquen). Per ajudar-vos diré que l’Stefano i l’Ester són parella, la Maria i el Francesco també, i la Giuditta i el Giulio igualment. I dit així sembla fàcil, però llavors hi el vodevil, una s’entén amb un i l’altra fa el que pot.
La sinopsi és senzilla. Al quilòmetre 123 hi ha un accident (que potser no és un accident) on el conductor accidentat és salvat gràcies a un conductor samarità que el rescata i el porta a l’hospital. Ara passaran coses inesperades que descabdellaran, o quasi, una troca d’amants i d’esposes confiades, fins que al mateix punt s’hi suïcida (o no) una de les protagonistes de la història. La policia fa el seu paper, d’ineptes, s’entén, fins que al final…. ai, perdoneu-me, quasi ho aixafo.
Per mi, el millor del llibre és la tècnica narrativa (o no), perquè segurament és el primer llibre que llegeixo sense que hi hagi narració: tot són diàlegs en un sentit o altre. I així si llegeixes “Amor meu, com et trobes” ja suposes que és l’amant qui està parlant, o si diu “el malparit aquell us ben juro que se’n penedirà” ja entendreu que és l’esposa despitada.
En fi, un bon llibre, un molt bon llibre perquè és valent en el joc de les paraules. En la crítica del llibre de la Irene Solà, jo canto i la muntanya balla, ja vaig mig explicar que l’art era l’avantguarda, la innovació, i que aquelles (o aquells) que creaven nous camins eren els artistes. No sé si seria injust qualificar d’artista Andrea Camilleri només per aquest senzill llibre i no per la seva ingent tasca anterior. Però jo sóc una mica així, que valoro immensament aquests petits detalls, una frase nova, una paraula inventada, una estranya presentació, o aquell humor que només jo hi sé trobar i que per això puc pensar que es va escriure especialment per a mi.
I com que el llibre és tan curt (en un dia te’l ventiles), hi ha un annex del discurs que l’autor d’aquesta novel·la va fer al Congrés “Escriptors i crítics, cara a cara” celebrat a la Università degli Studi de Roma, on bàsicament argumenta sobre el per què els llibres de sèrie negra, a Itàlia se’ls anomena llibres grocs. Molt interessant pels que tinguin curiositat per a saber per què als llibres de sèrie negra, a Itàlia, se’ls diu llibres grocs. A tots els altres, de veritat, us el podeu saltar.
Aleix Font – 14 de setembre de 2020.
