MANUEL DE PEDROLO – L’OMBRA DEL CRIM – Una trilogia
La butxaca
686 pàgines
DOBLE O RES
374 pàgines
Per parlar-vos d’aquest llibre he de començar dient que esperava un relat de sèrie negre i m’he trobat amb un de filosofia en el que dues persones dialoguen en el transcurs d’una llarga espera. Un home gran (no tant si pensem que té poc més de cinquanta anys) confessa a un de jove (entre vint i trenta) què va passar, què va fer en un moment decisiu de la seva vida. Perquè a la vida de les persones a vegades ensopeguem amb un entreforc que ens obliga a decidir: quin camí prenc, el de la dreta o el de l’esquerra? I per sempre més ens preguntarem què hauria passat si haguéssim pres l’altra opció, el “I sí….” famós. Així doncs, per algú que s’espera una cosa, una novel·la de lladres i serenos en el meu cas, i se’n troba una altra, pot considerar que 374 pàgines són excessives. Altra cosa seria si m’hagués ensopegat amb una veritable història de detectius, llavors potser l’hauria pres com un dels millors llibres de la història. Qui ho sap.
Algú m’objectarà que sí que és una novel·la negra, però no em convencerà. A la meva manera de pensar, perquè un relat entri dins de l’àmbit d’aquest gènere ha de tenir un delicte, una investigació, una tensió de suspens. I en aquest llibre el que hi abunda són les disquisicions sobre l’ànima humana, sobretot la femenina, el comportament conductual, sobre l’ètica del moment. En fi, que és una altra especialitat, diria jo. Perquè us en feu una idea us diré que parla d’un segrest que sembla que surt bé. Tres joves descobreixen que la manera de guanyar molts diners de manera ràpida és aquesta, i la posen en pràctica. Assalten un industrial i li demanen que els firmi tres xecs per una determinada quantitat. Mentre dos d’ells van als bancs a cobrar-los, l’altre es queda amb el segrestat en la que serà una llarga espera. Llavors la persona gran sent la necessitat de sincerar-se i comença una llarga confessió en la que li explicarà uns fets que van passar durant el temps que va estar a la guerra, la Primera Guerra Mundial, en un poblet que se suposa que no devia estar allunyada del front, o sigui al nord de França. I allà coneixerà una noia, la més preciosa del poble, si no del món. Vet aquí el llibre.
Reconec que Manuel de Pedrolo és un grandíssim escriptor i que en aquesta novel·la d’avui ha fet una obra d’art. No és fàcil escriure tantes pàgines sobre una parell de persones assegudes en la cadira d’una habitació. No és pas la cosa més senzilla del món produir tantes disquisicions sobre maldecaps que ni sabia que existien. No es pot arribar tant en dins del cervell humà, de l’ànima i fins i tot de la seva carn, si no s’és un privilegiat de l’escriptura. I això no és que només ho pensi jo, ans al contrari, ho pensen la immensa majoria de la intel·lectualitat del país, pels qui Manuel de Pedrolo és el profeta que va il·luminar la cultura catalana en aquells anys foscos de la màfia franquista. El pròleg d’avui l’escriu Anna Maria Villalonga en un apologia de vint-i-sis pàgines on repassa i argumenta l’obra de Pedrolo. I, és clar, ella que ha viscut l’epifania es complau en oferir-nos la flor i nata de llur (deixeu-me utilitzar una de les frases recurrents del llibre) producció. Llàstima que jo no formi part de la multitud d’il·luminats i que el que per a ells és sublim per a mi és abstrús. Ja m’ho deia el meu pare “Estudia noi, que el coneixement et farà feliç”. I jo, malauradament, no li vaig fer cas.
