Traducció Margarida Riu
Kindle
Els que heu seguit les meves crítiques de llibres ja sabeu que en Ken Follet no és el meu escriptor preferit. Reconec que potser no és per culpa seva, potser no ha tingut traductors del meu gust, o potser és tan sols una qüestió de química orgànica. Però us prometo que m’hi he esforçat i no me n’he sortit. Tinc la sensació que ell és d’aquelles persones que pensa que la literatura no és una qüestió ni d’inspiració ni d’art, sinó tan sol un hàbit i un mètode. Ho he escoltat moltes vegades això que la inspiració no és més que una fal·làcia, que el que importa és el treball. O sigui, que només cal asseure’s davant d’una pàgina en blanc i començar a escriure. Com més hores t’hi passis més extens serà el relat. I quan per fi ja no pots més hi poses la paraula “Fi” i s’ha acabat. Naturalment jo discrepo d’aquesta manera de fer llibres i en canvi admiro aquella qualitat inabastable, pels qui no hem sigut agraciats pel do diví de l’art, que fa que t’emocionis quan llegeixes segons què, que fa que te’n adonis que aquells altres escriptors t’estan parlant a tu com a persona individual, que et fan pessigolles al cor i al lacrimal. Dels llibres d’aquells escriptors que floreixen cada frase, que descriuen sentiments, que inventen paraules, frases i definicions, també en diem “obres d’art”. De totes maneres també comprenc que no tots els llibres han de ser obres d’art. També hi ha biografies, novel·les de detectius, narracions, contes etc. Però entre el poc i el massa hi ha moltes gradacions de predilecció i cadascú valora segons les seves expectatives i segons la seva manera d’estimar.
Ell, Ken Follet, em fa la impressió a mi, és un gran treballador que abans de començar qualsevol llibre primer es documenta a fons, després fa un mapa de les seves descobertes i finalment l’omple de relats amb molts noms i moltes paraules, fins que pot ser que acabis dient “Que bo que és aquest autor, quantes coses sap i que bé que les explica”, pot ser. En el llibre que avui comento hi surten bàsicament tres històries amplies, la que té com epicentre els Estats Units centrada en la Paulina Green, la presidenta del país, la de la Xina encapçalada per en Xang Kai, un alt càrrec del govern amb tendències pacifistes, i la del Txad protagonitzada per la Tamara Levit, una agent de la CIA enfeinada en combatre l’activitat de l’ISGS. o sigui, l’Estat Islàmic del Gran Sàhara. Al voltant d’aquestes tres poderoses personalitats hi graviten pel cap baix un centenar de persones, a part de noms d’organitzacions estatals, regionals o del que sigui, i de ciutats, barris, llocs etc. en fi, per parar-hi boig. Jo crec que és excessiu, que no cal tan de detall perquè a fi de comptes, un excés d’informació també és desinformació.
A l’acabar el llibre, Ken Follet diu que quan es va preparar per escriure sobre la Primera Guerra Mundial es va adonar que aquella gran tragèdia havia sigut fruit d’una sèrie de petits actes, que semblaven intranscendents, però que actuaven de petits detonadors que en provocaven d’altres de més grans que, poc a poc van configurar l’extermini de milions i milions de persones i milers de ciutats. Així doncs, imaginant aquells detonants a la situació d’avui en dia, exposa una sèrie de llocs calents susceptibles d’iniciar grans conflictes: el conflicte entre el Txad i el Sudan amb l’Estat Islàmic proporcionant combustible, les tensions entre Corea del Nord i Corea del Sud, amb els seus corresponents aliats, Xina i Estats Units. I ja tenim el decorat de fons. Ara falta posar-hi persones i sentiments, els bons i els dolents, els homes que estimen dones i les dones que estimen homes i, per què no, uns miserables sense escrúpols i uns herois que són capaços de quasi tot.
Jo crec que si vosaltres ja sou fidels seguidors de Ken Follet, aquest llibre us apassionarà. Perquè hi ha de tot i a més a més a escala mundial. També hi trobareu conxorxes de palau, enveges i altruisme, amors i desamors. I a part de la gran quantitat de noms, reconec que tot plegat té una lectura fàcil, fins i tot agradable, que al final pot ser que us deixi una sensació de comprensió global del món on encara estem vivint.
Aleix Font, 12 de gener de 2024.
