EL LLEGAT DELS ESPIES
JOHN LE CARRÉ
Traducció de Laia Font i Mateu
Edicions 62
317 pàgines
A l’hora de fer el comentari del llibre El Llegat dels Espies, de John le Carré, penso que potser hauria d’haver començat a escriure sobre John le Carré parlant de l’Espia que tornava del fred, o Trucada per a un mort, però en aquells anys que vaig començar a llegir al mestre, jo encara no escrivia ressenyes de llibres. Ara m’he adonat de la necessitat de començar per les arrels per dibuixar correctament tot l’arbre gegantí.
John le Carré, amb El llegat dels espies segurament fa el comiat de la saga, la cloenda d’aquest món críptic i fins i tot gòtic del món de l’espionatge durant el període que es va anomenar La Guerra Freda i que va enfrontar els dos mega poders que sempre han dominat l’estratègia mundial, el capitalisme contra el socialisme, o dit amb altres paraules, la manera de controlar la riquesa dels pobles i de la gent.
Aquí veurem que, en teoria, les conviccions, les decisions i les accions del passat van provocar danys col·laterals que tenen conseqüències al llarg dels anys i poden esclatar amb virulència quan ningú no s’ho espera. I dic “en teoria” perquè tothom sap que els grans crims, les imperdonables traïcions del “Mon Lliure” tenen impunitat i han quedat ocultes per tota l’eternitat.
John Le Carré
Des de l’òptica de John Le Carré, els d’aquest costat de la balança vam lluitar per uns ideals de llibertat i altruisme amb unes dosis d’idealisme inspirades també pel patriotisme, la lleialtat, la fraternitat i la resta d’adjectius que coronen l’ideari de Baden-Powell. Per contraposició, a l’altre costat tot és fosc o tèrbol, els seus espies són assassins i en el millor dels casos traïdors. I vist així, tot el que nosaltres fem té una o altre justificació.
Com tots els llibres que jo he llegit d’aquest autor, aquest llibre d’ara és també meravellós, amb un idioma, unes frases, un fil mental que et va guiant pels pensaments, les accions i les justificacions més íntimes fins a posar-te en la seva pell. Un estil magistral que demostra que les explicacions no cal que expliquin i que n’hi ha prou amb un color de fusta o una tassa de te per situar-te dins d’un context de reunió o de conspiració. I això només està a l’abast dels grans genis.
Fa poc vaig escoltar, en un debat televisiu, l’expressió ajuntadors de paraules per definir aquesta generació d’escriptors mediocres que van omplint pàgines i més pàgines fins que l’editor els diu que ja n’hi ha prou. Jo separava els bons dels dolents posant-los dins del grup dels de l’estil Tin Tin o el de l’escriptura coral. Ara veig que si comparem l’escriptura amb la pintura podríem situar als uns dins del gènere naïf (tirant a ninotaires) o al dels impressionistes (mestres de la llum i de les ombres).
En resum, un gran llibre, un escriptor genial que no sempre està al nostre abast però que et convida a seguir llegint per gaudir de la textura, del sabor i de l’olor dels seus relats.
Aleix Font – 9 de juny de 2018.