LLUM ANTIGA
Traducció d’Eduard Castanyo
Eclèctica – Bromera
267 pàgines
No havia llegit mai res de John Banville i no sé si mai tornaré a llegir res d’ell, però conforme anava passant pàgines tenia aquella sensació ambivalent de trobar-me davant d’un autor de gran categoria que escrivia llibres que no m’interessaven gens. Però sens dubte John Banville té la virtut de deixar-te millor després que abans d’haver-lo llegit (no sé si m’explico). Tinc el pressentiment que és un d’aquells escriptors de categoria que no fan concessions a la comercialitat i ens mostren la seva obra d’art de manera apoteòsica, com volent dir “aquí la tens, i a partir d’ara si t’agrada o no t’agrada és problema teu”. I així és com m’ho prenia, gaudint dels continus girs i de les frases genials que empra a cada instant per arribar al moll de l’os del pensament.
El llibre comença així: En Billy Gray era el meu millor amic i em vaig enamorar de la seva mare. I va dels records, tal com els recorda, un actor de seixanta-cinc anys, vell, a les acaballes de la seva carrera i potser també de la seva vida, per ordre de la importància que els atribueix la qualitat dels seus somnis. Així, en primer terme, hi ha l’amor, l’idil·li que va mantenir quan tenia quinze anys amb la mare, de trenta-cinc anys, d’un amic seu, durant només un estiu memorable i perdurable en els pensaments idealitzats. Aquesta situació sublim i puntual d’alguns joves vers les dones molt més grans, ja se sap, no poden acabar mai bé perquè la força de l’entorn és massa poderosa perquè la puguin vèncer un jove immadur i una dona que se sent en fals. Coneixem casos infreqüents de parelles que se n’han sortit (penso en el president francès Macron), però són excepcionals davant l’allau de parelles afectades. Diferent és el cas d’homes grans amb noies joves, en aquest cas sembla que la societat els atorga un estatus d’èxit. En ambdós casos la llei penalitza l’adult si el jove encara és menor d’edat, però ara no parlem d’implicacions legals sinó de la pressió ambiental que complica la relació fins a nivells inassolibles.
En una història com aquesta amb connotacions fractals on cada pàgina pot derivar cap a un pensament diferent, sigui del color de la neu, sigui de l’aire dens de l’estiu, sigui de les ulleres del senyor Gray, poden sorgir espurnes de memòria que esdevenen efímeres. D’altres no. Així doncs també ens parlarà de l’entorn de l’equip de filmació. I també de la seva filla Cass. Però sobretot, de manera persistent, de la qualitat de la memòria conforme va passant la vida, fins al punt que podem donar per bones unes versions que semblen, i deuen ser, impossibles: pot ser que anessin abrigat en ple estiu?, pot ser que només hi hagués una sola noia si ell en va veure dues?, etc. I això és així encara que nosaltres ens encaparrem en pensar el contrari. Recordo amb estupor quan m’explicaven un fet de la meva infància en el que jo hi situava un bon amic que, segons la resta deien que no hi era. La memòria pot omplir amb colors els lapsus que volíem oblidar o tapar-ne d’altres que hauríem de recordar.
Per si algun possible lector espera que li doni una opinió, li diré que és un gran llibre, un llibre de bellesa excepcional que no us el recomano, i no ho dic amb petulància sinó amb la millor de les intencions. En termes generals, considerant que la immensa majoria de lectors són seguidors del Ken Follet, penso que Llum antiga i en general, suposo, escriptors com en John Banville no us agradarà. Ara bé, si admireu l’excel·lència d’un relat de sentiments, on no és més important allò que passa sinó la manera com s’explica, si aprecieu la fondària dels pensaments i l’art de la sorpresa permanent, aleshores sí, llegiu-lo com si us trobéssiu davant d’un quadre lluminós d’en Mir. I no tingueu pressa en córrer pàgines ans al contrari, penseu que només n’hi ha dues-centes seixanta-set.
Aleix Font, 20 de gener de 2022.
