CAMÍ DE SIRGA
Edicions de La Magrana
346 pàgines
Jesús Moncada, mequinensà emigrat a Barcelona, va escriure Camí de Sirga, aquest llibre de memòries novel·lades a l’estil de l’altre llibre més famós, Cien años de soledad, de Gabriel Garcia Márquez, fet de capítols, com si fossin històries curtes, que es van enllançant uns a altres i van teixint un ordit de coneixences i llaços familiars que conformen la història de Mequinença, des de les acaballes del segle XIX fins a inicis de la dècada de 1970, quan la construcció del pantà de Riba Roja va significar l’enrunament de la vila i, a la llarga, la inundació de les parts baixes del seu poble.
Mequinensa (diu Viquipèdia) és una vila i municipi del Baix Cinca situat a la Franja de Ponent, dins la província de Saragossa d’aproximadament 2.600 habitants (any 2006). Està situat en la confluència de tres rius, l’Ebre, el Segre i el Cinca (anomenada Aiguabarreig). El municipi és molt extens, amb una mica més de 300 km quadrats. El català que s’hi parla és el nord-occidental amb els trets propis de la Franja de Ponent.
Camí de Sirga (el camí de sirga és el camí paral·lel al riu per on s’estiraven les barques per tramuntar el curs del riu) és un llibre divertit, amè, que te’l llegeixes amb un somriure constant i en el que fins i tot l’episodi esgarrifós de la sublevació feixista i el terror de la postguerra sembla una anècdota simpàtica a l’estil dels vodevils italians de Don Camilo i don Pepon. És un llibre agradable, ja ho he dit, però si te’l mires críticament també hi veus un gran protagonisme de la vida dels cafès, sobretot del Cafè del Moll on hi habitaven els de tarannà republicà i exercien d’arxiu de la memòria municipal.
La primera edició de Camí de Sirga va ser l’any 1988 en plena revifalla de la literatura catalana que va permetre alimentar-nos durant anys als que seguíem amb emoció als nous autors catalans. Recordo amb emoció el llibre Ventada de Morts (del 1978), de Josep Albanell, que jo vaig llegir al mateix temps que el de Jesús Moncada. I també La teranyina (de 1984), de Jaume Cabré. Amb motiu del monogràfic que la revista Sapiens va dedicar a Jesús Moncada, em va revenir la gana d’aquella literatura meravellosa d’aquells temps en els que encara somiàvem en un futur democràtic en el que els catalans destacaríem en tots els camps. Avui m’ha tornat a agradar i m’ho he tornat a passar molt bé.
I disculpeu-me que no m’hi allargui més, ho faig perquè se n’han escrit tantes pàgines sobre aquest llibre i el seu autor que allò que jo hi pugui dir no superarà mai la docència ni coneixements dels que m’han precedit. Així doncs, només puc afegir que recomano a tothom que no l’hagi llegit encara a què ho faci. Ja veureu com m’ho agraireu.
Aleix Font, 12 de gener de 2021.
