EL CEMENTIRI DE VAIXELLS
de Francisco Castro
Traducció de Joan Bustos
Bromera Trànsit
294 pàgines
A veure com us ho podria dir sense ofendre a ningú i sense posar-me en cap jardí. Francisco Castro, segons diu a la solapa del llibre, és un gran escriptor gallec i un dels més populars de la literatura gallega actual. I no ho dubto, perquè aquest llibre m’ha agradat, i perquè un llibre t’agradi cal que estigui escrit amb un mínim de correcció i, a vegades, que sintonitzi amb la teva manera d’interpretar la història i també la bellesa. Però diria que aquest llibre és més aviat destinat a un públic juvenil, diria, a unes mentalitats més amants de l’acció que de la narració (més del contingut que del continent).
Francisco Castro ens explica la història d’un noi que va de vacances amb el seu pare (matrimoni separat) a un poblet idíl·lic de mala mort situat a les ries gallegues. Fins a una certa edat la bellesa, l’encís dels llocs, ho marquen uns cànons que no són els mateixos dels qui tenen el doble d’aquella edat. El jovent vol jovent: discoteques, noies, gresca… allò que en diuen ambient. El seu pare, en canvi, valora la quietud, el silenci, la partida de cartes amb els amics a la tasca del poble. O Con da Saínza és un poble així, el paradís de la gent gran, i el noi, en David, n’està fins als… fins al capdemunt d’anar cada any al mateix lloc i passar-se les hores sol a la platja o bé a la biblioteca del poble esperant que arribi l’hora del sopar i de anar a dormir per poder tatxar un altre dia al calendari. Però vet aquí que aquesta vegada es produeix el miracle (teofania) i al primer dia ja ensopega amb la noia més bonica d’aquell poble (potser l’única noia d’aquell poble, però això en el llibre no ho especifica), la Lucia, i, ves per on, es queden encisats, tots dos, l’un de l’altre. Això que sembla fantasia, a vegades passa, molt poques vegades però passa. I com que la felicitat completa no existeix, ves per on aquesta noia és la xicota del fill de l’alcalde. Quina mala sort, no?
I si fins aquí ens pot semblar una telenovel·la de youtubers, de seguida pren una altra direcció en la que topen antigues desavinences, odis ancestrals, i drames provinents de la memòria històrica. Perquè tal com passa a molts altres llocs, els fills dels pares assassins van heretar fortuna i càrrecs, i els néts es van nodrir dels avantatges dels assassinats immunes. A partir d’això sabrem coses que no s’havien sabut mai, patirem pel que han patit, passarem ànsia pels que gosen endinsar-se on ningú no hauria d’entrar. Perquè els llops no ho permetran.
El cementiri dels vaixells sembla un llibre fàcil, una novel·leta per passar l’estona. Però quan hi ha compromís i l’autor no té ganes d’amagar les coses, llavors t’hi vas aferrant fins que s’acaba. Moment en el que et sents amarant d’aquella mena d’olor dels treballs ben fets, de les històries ben trenades. No m’estranya que Francisco Castro sigui un dels autors més populars de Galícia.
Aleix Font, 9 de febrer de 2022.
