SI NO PUC VOLAR, d’Estel Solé
Col·lecció Rosa dels Vents
201 pàgines
Avui us parlaré d’una escriptora que per a mi ha sigut un descobriment, Estel Solé Casadellà,nascuda el 1987 a Molins de Rei i segons el que diu a la contraportada del llibre ha publicat dos llibres de poesia: Dones que somiaven ser altres dones, que va guanyar el premi Amadeu Oller, i Si uneixes tots els punts, publicats a Galerada. També ha escrit dues obres de teatre que s’han representat amb èxit esclatant i que han vist milers d’espectadors: Animals de Companyia, i La Peça.
El llibre Si no puc volar ens parla d’una dona a la que la vida no li va prou bé. Té quasi quaranta anys, el marit s’ha divorciat d’ella, el seu millor amic s’acaba de casar, ha perdut la feina i ha de treballar passejant gossos, i per rematar totes les desgràcies no pot tenir fills, que és el seu més gran desig, a causa d’una malaltia, l’endometrosi, que segons ens diu pateixen el vint per cent de les dones.
Molt sovint quant les desgràcies trien una persona no s’aturen en una o dues o tres, sinó que s’hi van afegint formant un collaret en que cada possibilitat acostuma a caure pel costat que fa mésmal. I aquest és el seu cas.
Tot i així, el llibre transpira un optimisme que et fa pensar que al final ha d’acabar bé. Perquè algú que es pren la vida pel costat que fa riure no pot tenir sempre mala sort. I així s’hi intercalen escenes còmiques (unes més, altres no tant), moments màgics, moments estripats, situacions no tant impossibles com algú es podria afigurar (com ara un nen savi que dialoga amb la protagonista i a estones li fa obrir els ulls).
Jo odio els escriptors o traductors que donen per suposat que tothom del món i part de l’estranger coneix l’anglès (excepte el president espanyol Mariano Rajoy, és clar) i que per tal no és necessari traduir algunes frases ni que sigui pel sistema de comentaris a peu de pàgina. En el cas d’avui em vaig encendre quan ho vaig trobar, però de seguida vaig veure que només eren quatre frases que no devien ser importants i per tant es podien obviar.
Llibre recomanable, fàcil de llegir, d’aquells que en algunes ocasions et poden alegrar l’estona perduda en que l’opció seria fer un sudoku o mirar l’enèsima entrevista de la tele. La riquesa del llenguatge i de les frases em fa pensar que els seus llibres de poesia seran alguns dels que buscaré quan em passegi per les llibreries.
Aleix Font – 31 de maig de 2016
