De la mort, el dol i la vida
La Campana
154 pàgines
Aquest llibre és difícil de resumir, d’explicar. Espartac Peran comença dient que la seva mare els va formular tres desitjos abans de morir, i no en van complir cap d’ells. Naturalment hi havia raons de pes per no complir-los, com ara ser enterrada al mateix lloc que el seu fill, cosa que no van poder complir perquè mig any abans hi havia enterrat el seu espòs i la llei prohibeix obrir el nínxol fins al cap de tres o cinc anys, depenent dels pobles. O sigui que no va ser un incumpliment per acció o per omissió sinó per causes de força major.
Un cop dit això ens explica una vida, la seva, submergida en la mort, des que va néixer. Resulta que el seu germà gran es va morir a l’edat de cinc anys, abans que ell naixés, però els pares només vivien per aquell fet. Ell recorda els diumenges acompanyant el pare al cementiri per netejar el nínxol i canviar les flors, i també jugar entre les tombes i imaginar la vida de la gent de les fotografies. També ens parla de morts que sí que va viure, d’amics i de familiars. I les situacions que envolten la mort, de la gran desolació dels que sobreviuen i el poc consol que els aportem. Frases fetes, buides, fals consol. Perquè no estem preparats per aquestes situacions, no sabem com hem d’actuar i sovint fem més nosa que servei. Que reconfortant que és el silenci ben administrat!
Fa un viatge per diferents maneres d’afrontar la mort, a l’Índia, a Ghana, fins a Amèrica, sobretot Mèxic i ens fa veure que algunes costums o rituals no són tan extravagants com la gent pensa. Diu que la mort acceptada serenament ens fa estimar la vida i fa notar aquesta frase: En Charlie Brown va dir a l’Snoopy: un dia ens morirem. I l’Snoopy va contestar: és cert, per els altres dies no!
Ja veieu que és un llibre curiós i interessant. Segurament n’hi ha d’altres que parlen de la temàtica, però no els conec. L’Espartac n’anomena dos que potser algun dia llegiré: Ramon Riera – L’herència emocional. “Fins fa poc més d’un segle un de cada tres infants moria abans de fer els cinc anys”, i Elisabeth Kübler-Roos, la mestra de la mort, diu: hi ha cinc fases del dol, la negació, la ira, la negociació, la drepressió i l’acceptació.
De fet la mort, per nosaltres és un tema tabú. No se’n parla i fins i tot sembla que no se n’ha de parlar. Però quan surt el tema te n’adones com n’és de suggestiu, com n’és de fàcil i necessari parlar-ne per estalviar la patacada quan arribi aquell dia. Convé, diu l’Espartac, preparar la nostra mort a consciència, deixar instruccions de com volem la cerimònia i on, si volem ser enterrats o incinerats, si ens agradaria unes cançons o unes altres, si voldríem alegria o misèria. Perquè, en definitiva, la mort forma part de la vida i, es veu, que tots ens morirem.
Aleix Font. 31 de gener de 2023.
