Autor: Aleix Font

ESPÀRRECS DE TARDOR – 3 d’octubre de 2016       Dilluns tres d’octubre de dos mil setze. Perquè aquesta nit ha plogut i em feia por de trobar el bosc mullat, he enviat un WhatsApp als company per si ho volien ajornar, però no, tots en teníem moltes ganes d’anar a la muntanya i hem pensat que ja s’hauria assecat. Resulta que inesperadament aquesta tardor hi ha florida d’espàrrecs, com si fos el més de març, i això s’havia d’aprofitar. No passa cada any que tenim una nova oportunitat…

COLÒNIA GÜELL   ABANS TOT AIXÒ EREN CAMPS (cançó de Riu) Ermita de Sant Antoni, al cim del Montpedrós     Avui, quinze de juliol de 2016, he pujat a dalt de Sant Antoni, el cim del Montpedrós. I hi he anat perquè sí,  perquè notava alguna cosa que em cridava des d’allà dalt, perquè en tenia necessitat. A ponent Torrelles de Llobregat   He aparcat al coll de can Cartró, he passat el Pla del Mas Sala, he anat fins al Pla de les Bruixes i allà m’ha vingut…

Avui copiaré uns escrits que ja vaig publicar fa dos anys en els que definia als meus néts. Sé que no està bé això de duplicar escrits, però es tracta d’una necessitat superior a l’ètica que espero que em perdonareu.   ORIOL FONT MARTÍNEZ L’Oriol Font Martínez té deu anys, és el més gran dels meus néts, el primer i durant un any va ser el més estimat, si no és que encara ho és. L’amor deixa una estigma enganxada al pensament que perviu eternament. Ell em va ensenyar que…

  Avui ens hem trobat cinc amics per a continuar una tradició encetada fa quatre setmanes, l’ esmorzar d’amics. Quan teníem quinze i setze i disset anys, i fins que ens vam casar, vam nuar uns vincles d’amistat amb el grup de nois i noies del poble que han perdurat tota la vida. Quan ens vam casar ens vam distanciar a causa dels treballs i necessitats que comportava la creació de cada família. I ara que ens hem jubilat ha arribat l’hora de reemprendre aquelles trobades, aquelles converses que havíem…

(A la corretjola, els nens petits n’hi diuen campanetes. N’hi ha de diferents colors. La tija s’escampa a ran de terra) Vaig començar a treballar als catorze anys, a Barcelona, molt il·lusionat perquè ara “ja era gran”. Però per un noi tímid com jo, situar-lo al mig d’aquella jungla amb homes grans, amb nois de tota mena, espavilats com a guineus, va ser un cop molt fort. Sovint se’n en reien de mi perquè era de poble i no faltaven les bromes esmolades que jo no sabia com respondre. I em…

El meu nét Aleix, de vuit anys, a escrit a l’escola aquest conte que reprodueixo i ha guanyat el primer lloc de la seva classe. Ell va estar molt content, a casa seva van estar molt contents, la tieta i els cosinets de Canet van estar molt contents, i nosaltres, a la Colònia, també hem estat molt contents. A rel d’això, ell ha agafat com una dèria per llegir i des de fa uns dies se’l pot veure amb un llibre obert. Penso que a la vida de les persones…