La pastora Marina Vilalta, un segle arrelada a la terra
Ara Llibres
186 pàgines
Abraham Orriols ens parla de la pastora Marina Vilalta que des de la tendra edat de cinc anys ha estat amb les ovelles. Primer perquè era el que es feia en aquells temps, després perquè va venir la guerra i tot va ser pitjor: por, privacions, misèria. Quan era el temps no va poder anar a escola i això és el que més ha trobat ha faltar al llarg de la seva vida. Altrament, la resta del temps ha sigut com ella ha volgut, als prats, a les muntanyes amb les seves estimades ovelles (les cabres no tant, perquè són malparides).
Abraham Orriols es va entrevistar amb aquesta pastora del Ripollès que amb la seva singularitat va ser Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 2022, “també pel manteniment de les tradicions orals i les cançons populars”. Diu el llibre: ..La Marina, sense ser-ne conscient, practicant-ho moltes vegades en solitari, i sense saber ni tan sols llegir, és una peça clau de la cultura popular catalana. Preserva allò que va aprendre dels seus avantpassats i ho transmet a les noves generacions. Conserva la saviesa popular, el sentit de l’humor, la parla i la manera de cuinar singular, particular i única del nostre país. Aprecia aquesta identitat pròpia i la defensa de l’única manera que és util: exercint-la. Ho fa des del sector primari, sense el qual el país només seria un polígon, i des dels pobles, que fan que la terra no sigui una esplanada, sinó un estat. Un estat amb personalitat, com ella.
Abraham Orriols ens explica alguns detalls de la vida de Marina Vilalta, dels horaris, de la dedicació, i també del seu estimat Sebastià amb qui va tenir dos fills i ara néts. Però potser per necessitat o perquè ja anava inclòs en el projecte, he trobat massa tros destinat a alliçonar, a fer apologia, a reivindicar un estil de vida que s’aguanta amb pedaços i subvencions i que, potser, està predeterminat a finir.
Llegir aquest llibre en aquests moments ha sigut com una casualitat, si és que existeixen les casualitats, ja que en avui mateix, 7 de febrer de 2024, s’ha produït la mobilització pagesa més importat, segurament, des de la revolta dels segadors del 1640. A la tele diuen que més de dos mil tractors s’han dirigit cap a Barcelona des dels quatre vectors que coincideix a Barcelona, Girona, Llobregat, Planes de Lleida i Terres de l’Ebre.
Al llibre hi consten, exactament (literalment que diria el Molina), les mateixes reivindicacions que avui han manifestat abastament als diferents telenotícies de TV3 que repetien fil per randa els diferents entrevistats: supressió o alleugeriment de les imposicions burocràtiques que els imposen i que els obliguen a perdre llargues i precioses hores de la seva feina de pagesos ramaders, Afebliment dels controls fitosanitaris que els deixen indefensos de les plagues de conills i d’altres, exigència dels mateixos compliments a tots els productes importats d’altres països que, per culpa de concessions polítiques, deixen entrar impunement a la Unió Europea i que competeixen amb desigualtat contra els productes autòctons. I encara hi ha afegit que haurien de ser més permissius en l’us de l’aigua perquè, per exemple, quin sentit té dictar la reducció del cinquanta per cent de l’aigua als ramats (com els diran als bens o a les vaques que a partir d’ara només podran beure la meitat de l’aigua necessària). I totes aquestes demandes d’entrada són legítimes i tothom les admet, sobretot després del tractament maniqueista que en fa TV3 de les notícies.
Jo, com en totes les notícies de biaix dels nostres periodistes (diuen que a les altres cadenes encara són pitjors) trobo a faltar l’opinió dels contraris, encara que fos mínima. Perquè, on són els ecologistes que han imposat totes aquestes mesures?, on és la Cori Valero propugnant mesures contra el canvi climàtic? I els Verds, on són? Trobo a faltar algú que m’expliqués la raó per què s’estan imposant arreu del món les explotacions agrícoles modernes i extensives. Algú que raonés de manera pausada i crua la severa realitat que obligarà a plegar totes les explotacions familiars pageses.
Jo també estimo la vida del pastor i les famílies pageses cel·lulars on el pare llaura, la mare alimenta les gallines i les nenes petites, per comptes d’anar a escola, van a pasturar ovelles mentre els nens toquen la flauta sota d’un roure mil·lenari. Però el vent de la Història és cruel i sistemàtic. Abans tothom es teixia la pròpia roba, però era una feina àrdua i miserable. Els anglesos amb la seva industrialització van arruïnar aquest estil de vida i van copar els mercats. Diuen que Gandhi, com a protesta contra el capitalisme anglès va propugnar que tothom es teixís la pròpia roba, però no se’n va acabar de sortir. Ara ens trobem que el darrer reducte d’aquest estil de vida, els pagesos, s’enfronten a l’embat d’explotacions agràries immenses d’Ucraïna on amb un o dos tractors llauren milers i milers d’hectàrees de cereals, mentre que aquí necessiten dos mil tractors per llaurar la mateixa extensió que a les planes inacabables de l’estepa. Naturalment els costos no són equivalents i la competència, dirien que deslleial.
Està molt bé la vida de la Marina Vilalta, com a novel·la. com una Heidi catalana. Però hauria sigut igual la vida de Marina Vilalta si no hi hagués hagut una guerra espanyola que hagués assassinat totes les esperances d’il·lusió i de progrés. Marina Vilalta havia volgut anar a escola i no hi va poder anar gràcies a la gran misèria que van provocar els espanyols de Franco. I sense cap altra alternativa, ves què havia de fer, continuar amb les ovelles i fer-ne de la necessitat virtut. No en queden gaires de Marines Vilaltes, potser ja cap, i això vol dir alguna cosa, sobretot que el destí no mena en aquesta direcció, mal que ens raqui. I per molt que propugni Abraham Orriols, per molt que ens agradi defensar aquella vida antiga, el demà s’imposa diferent. No estic a favor de les grans multinacionals que tot ho esmicolen, però una mena de cooperativisme més altruista potser sí. Calen dos mil tractors? potser sí. Però el meu desconeixement que, en tot cas no és interessat com el de TV3, em fa pensar que no. Calen dos mil petits camps de cirerers, o dos mil competidors d’hortets de pera Conference? El que cal és una altra manera de pensar les coses, que no vol dir que sigui coincident amb la meva manera de pensar. Però tal com va dir un dia un home molt més intel·ligent que jo, això que ara dic: algú ho havia de dir.
Aleix Font, 8 de febrer de 2024.
