EL MIRACLE DE LA QUAR – TERCERA PART

Aleix Font Concepció Simó

CONCEPCIÓ SIMÓ BESSA HA MORT

 

L’edat no perdona i Concepció Simó Bessa mor als noranta-quatre anys. Nosaltres perdem la seva companyia però tenim ocasió de conèixer tota la seva família.

 

Era el 4 de juny del 2009, quan arribo a casa, la dona em diu que l’han trucat per a dir-li que s’ha mort la senyora Concepció Simó, de Centelles. L’enterren demà a les cinc. La seva filla li ha dit que no cal que hi anem, que només ens ho han dit perquè ho sapiguem. Però decidim anar-hi.

 

5 de juny de 2009, divendres.- Ens llevem a quarts de nou. Esmorzem, m’arreglo, pelo pèsols i vaig a escriure un escrit pels fills de la senyora Concepció. El transcric.

 

A la família de Concepció Simó

 

Primer de tot us hem de donar el condol per la mare que heu perdut, per tots els records que encara teniu i que poc a poc s’aniran diluint, vulgues que no, en la distància del temps.

 

Nosaltres us volem donar les gràcies, volem fer-vos saber que estem molt agraïts pel gran privilegi que hem tingut de poder-la conèixer. Una dona d’abans, carregada d’història, rica en històries que ja s’han perdut, que ningú en tot el món no recorda pel fet d’haver-les viscut.

 

Nosaltres, guiats per la sort del Destí, vam coincidir la primera vegada al davant la Marededéu de la Quart, a Sant Maurici. Ella ens va dir “Oi que es bonica” i no sé si la imatge tan dolça o pel com ens ho va dir, que ens en vam enamorar. Des de llavors hi hem retornat a Sant Maurici de la Quart cada cop que la nostàlgia ens cridava i hem reviscut aquell instant. Aquell primer dia que ens vam conèixer vam passar tot el dia plegats, primer a Sant Maurici, després a la Portella, i a dalt de tot, a la Quart. Vam dinar junts i vam riure i parlar.

 

Al cap d’unes setmanes, al cremallera de Núria vam tornar a coincidir i ens ho vam prendre com un miracle. Des de llavors, dos o tres cops cada any hem vingut a Centelles a parlar una estona amb ella, i se la veia tan contenta que el temps ens semblava més curt.

 

Ens va explicar de quan era petita, quan anava pel camí de La Por fins a Gironella, al metge, o quan cuidava les vaques tota sola per aquelles muntanyes, o l’alegria  del ball de la Festa Major a l’esplanada de la Portella. Ens va parlar de la guerra, de quan el pare i el germà van salvar la Marededéu, dels milicians que pujaven a fer mal, dels soldats que després es van amagar a les coves. I les desgràcies, de la filla morta. Ens va parlar d’herbes i de bolets. I d’història d’Osona, i del Mercat de Vic. Nosaltres li parlàvem dels néts i del poble i de com ens agrada anar a caminar. Ens hi trobàvem tan bé que vam pensar que també érem com de família, qui sab? Una família llunyana i perduda en els revolts de la història. I sempre vam ser ben rebuts. El darrer miracle, senzilles coincidències que hem magnificat per la il·lusió, va ser el passat nou de març que vam venir de passada i va resultar que era el dia del seu el seu aniversari. 

 

No ens hem d’allargar en un dia com avui, tan sols donar-vos les gràcies per haver-nos deixat compartir el goig de la seva companyia.

 

Sincerament

Aleix Font i Marimon                               Concepció Sospedra i Portella.

 

Aleix Font Concepció Simó
Arrecerat entre la nau i el campanar hi ha el cementiri cobert d’heures i vidalbes

 

Marxem cap a Centelles. Embús a l’autopista, però després es va arreglant. Hem marxat a tres quarts de quatre i a tres quarts de cinc hem aparcat a Centelles. Al davant de l’església hi ha un grup de gent. Ens hi acostem. No coneixem a ningú, però al cap d’una estona s’apropen un grupet on hi ha una senyora que és idèntica a la difunta, la Cóncep m’ho fa notar. Al cap d’una estoneta arriba la Montserrat i la saludem “Moltes gràcies per haver vingut” ens diu. Li donem la carta que els hi hem escrit “Llegiu-la més tard”. Després veiem l’Angelina, que és la primera que vam conèixer, a Sant Maurici de la Quart, al seu costat hi ha el Manel, el seu marit, també els saludem. Ens presenta la que és igual que sa mare, que deu ser l’Antònia. Després, la Montserrat ens presenta la Concepció (i després del funeral, abans de marxar, ens presentaran també al seu germà, el Jordi, a qui, segons algú ens ha dit, fa un mes que se li va morir la seva dona). Entrem a l’església, gran quasi com la de Sant Boi, amb un altar barroc, policromat, amb columnes de pa d’or. Fan missa. Ningú no canta, ningú no contesta les oracions del mossèn, tan sols jo. Anem a combregar junt amb quatre àvies. Al sortir tornem a parlar amb tota la família, un per un, i tots ens diuen el mateix “moltes gràcies, la nostra mare us estimava molt i va estar molt contenta que la visitéssiu” Uns ens diuen que llegeixen aquelles cartes tan boniques que li vaig enviar, altres ens diuen que es miren les fotos que li vam donar. Quan es acomiadem sabem que aquí es tanca una etapa de la vida i que potser no tornarem mai més a Centelles. Anem a una drogueria a comprar sulfat de ferro per les hortènsies, perquè a Sant Boi no en trobem. Després anem a una gelateria a prendre un gelat. Al mostrador hi ha una esquela de la senyora Concepció (que per cert, tothom li deia Conxita) i els demano si me la puc emportar. Em diuen que sí. La transcric:

 

CONCEPCIÓ SIMON BESSA, Vídua de Josep Codina Casadesús morí ahir, cristianament, a l’edat de 94 anys.

 

A.C.S.

 

Els seus apenats: Fills, Antonia i Pere, Concepció, Antonio, Angelina i Manel, Jordi i Ma Teresa, Montserrat i Francisco; i família tota en assabentar-vos de la seva pèrdua, us preguen que la recordeu en les vostres oracions.

 

Agrairem la vostra assistència a l’acte de l’enterrament i Ofici Exequial que tindrà lloc avui divendres, a les 5 de la tarda a l’església parroquial de Centelles.

 

Centelles, 5 de juny de 2009

 

Lloc de reunió: Església Parroquial de Centelles Casa mortuòria: Carrer Vic, 51 Difunta: Capella Ardent n° 2 del Tanatori de Vic “Cuberta Serveis Funeraris” C/. Sot dels Pradals, 2

 

Tenim por de la tornada, a aquella hora ens podem trobar tot el trànsit del món. Però arribem sense problemes, en realitat tot el trànsit va en direcció contrària i l’autopista del Vallès, entre Rubí i Granollers, està tot parat. En menys d’una hora estem a casa.

 

 

La família de Concepció Simó 

Aleix Font Concepció Simó
Els fills, les filles, els gendres i les nores de Concepció Simó Bessa. La meva dona al mig de tots

28 d’octubre de 2009, dimecres.- Boira. Marxem cap a Centelles. Molt de trànsit. Havíem quedat a un quart d’onze i hi arribem quan passa una mica. La Montserrat i el seu home, el Francisco, ens esperen. Marxem cap a la benzinera de Sant Bertomeu del Grau, ells al davant i nosaltres els seguim. Aquest poblet està a dalt de la muntanya, en una planura encimbellada. Ja no hi ha boira. Al pla s’ha anat aclarint i aquí dalt potser fa estona que no n’hi ha. Ens trobem l’Angelina i el seu home, el Manel, i també l’Antònia, el germà vidu. Anem als boscos. Carretera direcció Perafita, entre el quilòmetre disset i el divuit. Molts cotxes aparcats a tot arreu, i a més diuen que la florida s’ha aturat. No es veu res, ni bolets. Però al cap d’una estona trobo un rovelló. Crido la Cóncep però no em senten. En trobo algun altre, però poca cosa. Llémenes. Quan marxem ens trobem un altre germà, el Jordi, amb la seva dona la Teresa i la seva filla. Ens regalen tots els bolets i omplim el cistell. Quatre quilos de passo. Transcric un escrit que he fet:

Aleix Font Concepció Simó
Entre Sant Bartomeu del Grau i Perafita

“…els seus fills estaven agraïts i ens van voler demostrar la seva gratitud. Vam anar a buscar bolets a Sant Bartomeu del Grau, un poblet encimbellat a dalt d’una cinglera, i tot i que quasi no n’hi havia, al final ens els van regalar tots i vam acabar omplint el nostre cistell. Quatre quilos de barreja de bolets (rovellons, llegua de bou, cama de perdiu, llenegues, pinetells, fredolics). Després vam anar a dinar a Perafita, que és on van néixer la majoria d’ells.

 

El sentit de la sortida era mostrar-nos la geografia de la història de la seva mare, el país de la seva vida. El lloc on va néixer i on va passar la seva adolescència ja el coneixíem, els llocs remots del Berguedà: La Portella, Sant Maurici i La Quart, amb les masies de Cal Geperut i Cal Campaner. Quan es va casar es va traslladar a Olvan, i també hi hem estat. Però des que li van matar l’home a la guerra i es va tornar a casar, ja no coneixíem els llocs per on va passar fins que als darrers temps es va instal·lar definitivament a Centelles. Així doncs, en la sortida d’ahir ens van portar a recórrer aquesta part de la història que marca el període intermedi desconegut per a nosaltres.

Aleix Font Concepció Simó
Santuari dels Munts, mirador sobre la Plana de Vic

Quan es va casar per segona vegada es va traslladar a Sora, a una masia enlairada entre Sant Quirze i Besora. Després, empesos per la misèria d’aquells temps, cap a Perafita on van néixer tres dels set germans (una va morir als tres anys). Després a la colònia La Coromina de Torelló on se’ls va començar a arreglar la vida, i finalment a Centelles.

 

La història de la senyora Concepció Simó és la història de molta gent d’aquells temps de misèria i de tragèdia, una gent soferta i resistent que lluitaven per sobreviure. En una de les moltes converses que hi vam tenir ens explicava que de petita li demanava al seu pare “Pare, deixeu-me anar a doctrina”, perquè era l’únic moment en què podia estar amb altres nens i nenes. T’imagines la vida d’una nena sempre sola a la muntanya, vigilant les vaques o ajudant la mare? Ens explicava que amb sis anyets se n’anava tota sola fins a Gironella a fer encàrrecs i s’hi estava més de tres hores d’anada pels camins emboscats, i després tres hores més de tornada. Diu “el que temia era passar pel lloc de La Por”, que segons sembla era un tros del camí que passava per sota una cinglera on hi queien pedres i a ella li semblava que eren homes o fantasmes amagats que la volien espantar. També em van explicar ahir els seus fills que abans de casar-se anava caminant de La Quart fins a Perafita a vendre a mercat. Me la imagino amb a fatalitat a l’esquena i el somriure a la cara caminant durant hores i hores per alleugerir una mica la misèria de casa.

Aleix Font Concepció Simó
Interior del Santuari dels Munts

I es veu que nosaltres li vam endolcir una mica els darrers anys de la vida, amb les nostres visites, amb les nostres trucades telefòniques, amb les nostres cartes de felicitació per Nadal o pel dia del seu sant. I els fills estaven tant emocionats que ens ho van voler agrair ahir. Va ser bonic, un dia dolç, quasi bé íntim. I vam tornar cap a casa quan el sol ja s’amagava entre boires del Berguedà, pels paratges de La Quart. Vam travessar paisatges del Lluçanès, desconeguts per nosaltres, i vam fer el viatge de dues hores de durada com flotant entre núvols de cotó fluix, com en un final de pel·lícula antiga.”

Aleix Font Concepció Simó
Vista des del mirador del Santuari dels Munts (en una visita posterior)

A l’arribar a casa, passades les set, ens vam posar a netejar bolets i pràcticament fins a l’hora de sopar. Molts de podrits, més de la meitat. Sopem i mirem el partit de la Union Leonesa contra el Barça, partit de Copa. M’adormo, la Cóncep no. Al final guanya el Barça per 0-2.  Anem a dormir a quarts d’una.

 

 

Encara una darrera vegada

 

Encara vam tornar una darrera vegada a Sant Maurici de la Quar. El 4 d’agost del 2010 vam anar d’excursió turística a Perafita.

Marxem direcció Prats de Lluçanès, visitem una ermita que es diu Verge de Lurdes, a dalt de la cinglera que mira a Perafita. Passegem una estoneta. Seguim cap Sant Maurici de la Quar passant per Merlès. Entrem al restaurant i ens atén una soviètica, no diré gandula però si mal educada. Li preguntem per la mestressa i ens diu que sí que hi és i que què li volem, li dic que voldríem que ens deixés la clau per a visitar l’església, tot en castellà naturalment, i ens diu que no tenen la clau, que algú se la va endur i no saben qui va ser. Em sona a mentida piadosa. Ens serveix i se’n va corrents a veure una sèrie de la tele. Anem a l’església i no hi podem entrar. Al baixar veiem un paó que camina lliure, li tirem fotos i al seu costat i ha dues plomes de la cua que li han caigut, les agafem. Marxem cap a Santa Maria de la Quar, al cim de la muntanya. També la visitem per fora, mirem el paisatge immens, collim orenga i marxem cap al santuari de La Portella. També tancat. Tirem fotos, passegem per tot arreu, anem a mirar el petit cementiri per veure si hi ha el nom dels pares de la senyora Concepció Simó, però està tot embrossat. Ens punxen les ortigues a  les cames que no ens tapen els pantalons curts. Són les set del vespre i ens retirem. El viatge és tranquil, a tres quarts de nou som a Sant Boi i abans de les nou a casa.

 

Aleix Font Concepció Simó
Monestir de La Portella

I aquí acabo aquesta història que abraça un període de vuit anys  que, a la memòria ens va omplir tota una història centenària i ens va obrir els ulls a una manera de viure que ningú no ens havia explicat mai, de quan la vida era dura, molt dura, inimaginablement dura per les generacions actuals. Més tard, a Arànser de la Cerdanya, la Dolors de cal Fuxuet, també em parlarà de la duresa de la vida a muntanya, de freds espantosos i del control del menjar per sobreviure. Però la Concepció Simó Bessa ens ho va explicar amb la naturalitat que impregna la quotidianitat d’una vida gens estranya. Ella ho va viure i ho tenia assimilat com una part inherent a la seva manera de viure.  I nosaltres no podíem fer res més que agrair-li el fet d’haver-ho sobreviscut, d’haver conformat aquesta baula sense la qual la Història de Catalunya s’hauria esfondrat.

Aleix Font

Colònia Güell, a 2 d’abril de 2018

 

 

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts

2 Thoughts to “EL MIRACLE DE LA QUAR – TERCERA PART”

Leave a Comment