FREIDA McFADDEN
EL SECRET DE L’ASSISTENTA
Traducció d’Imma Estany i Ricard Gil
Rosa dels Vents
315 pàgines
“El secret de l’assistenta” és la continuació del súper èxit mundial L’assistenta, de Freida McFadden. És un thriller psicològic domèstic altament addictiu, de ritme frenètic i lectura lleugera, tot i que resulta una mica més predictible i forçat que la primera entrega. El llibre, publicat en català per l’editorial Rosa dels Vents, torna a connectar els lectors amb la Millie Calloway, una protagonista que es mou en la línia d’una veritable “justiciera” en la defensa de les dones víctimes de violència domèstica.
En aquest llibre hi podríem destacar una sèrie de punts forts que resumeixo així:
L’estructura de capítols curts que acaben en una mena de ganxos fa que el llibre es llegeixi gairebé d’una sola tirada. L’autora sap perfectament com mantenir la tensió comercial. Seguint la fórmula de l’èxit de la primera part, la novel·la està dividida en perspectives. A la meitat de la història, McFadden introdueix un gir radical com un narrador poc fiable que capgira completament la percepció de qui és la víctima i qui és el botxí. Més enllà del pur entreteniment, el llibre explora les dinàmiques de poder en el matrimoni, la violència domèstica i el desig de venjança o justícia de les dones invisibilitzades per la societat.
També hi ha uns punts més febles que podríem detallar així: Si heu llegit el primer llibre, aquest segon us pot semblar massa calcat del primer llibre L’assistenta,. El punt de partida de la Millie entrant a treballar a la mansió de Manhattan dels Garrick (on el marit diu que la dona està malalta i no pot sortir de l’habitació) recorda massa a la premissa original. Alguns girs de guió finals i resolucions de la trama freguen l’absurd o se senten massa precipitats per tancar el llibre ràpidament. Les situacions requereixen que el lector suspengui la incredulitat en gran mesura. La prosa de McFadden (pseudònim de la metgessa Sara Cohen) és funcional i directa. No busqueu profunditat literària ni metàfores riques; l’escriptura es limita a fer avançar l’acció. La Millie és, a vegades, desesperadament ingènua davant de pistes òbvies, però alhora actua com una brillant i freda estratega criminal, una dualitat que no sempre queda ben justificada. Potser haureu notat que el llibre d’avui repeteix l’esquema de l’anterior, que així com al primer llibre hi havia un ritme constant i progressiu, al d’ara és lent al principi i accelerat al final. En el primer llibre hi havia uns girs de guió impactants i els d’ara són més fàcils de preveure. Abans la Millie, la protagonista, semblava més vulnerable i misteriosa, mentre que ara és més activa i actua com una “justiciera” professional.
Si voleu que us aconselli us he de dir que jo me’l llegiria (de fet ja l’he llegit) I mireu si us l’aconsello que també em llegiré una tercera entrega d’aquesta saga titulada
“L’assistenta ens vigila” i per mica que pugui encara un altre “El casament de l’Assistenta”. Perquè aquests dos primers llibres de l’Assistenta són els llibres perfectes si busqueu una lectura de crispetes: un llibre ràpid, que no requereix gaire esforç mental i que compleix la seva funció d’entretenir i sorprendre al lector.
Aleix Font, 16 de juliol de 2026.
