Empúries
277 pàgines
Amb l’escriptura em passa com en la pintura. Fa uns anys em vaig apuntar a un curs de pintura a l’oli i em va agradar tant que em vaig aventurar al món de les clarors i les impressions; anava a passejar pels voltants del poble amb el cavallet i la capsa de pintures i tenia la sensació que ho feia bé, sobretot quan alguns veïns m’elogiaven. Però vet aquí que se’ns va ocórrer de visitar exposicions i galeries, em vaig desmoralitzar veient la gran distància entre els artistes i jo, tant que vaig baixar del somni i vaig guardar el cavallet i les pintures. Ara només les faig servir quan em ve de gust enviar una postal de Nadal o pintar les parets d’una casa del pessebre. Amb l’escriptura em va costar més desencisar-me. Un parell de contes, algun escrit al blog de l’Ateneu i les lloances dels veïns em van fer creure que algun dia un llibre meu fascinaria als entesos de les grans editorials. Vet aquí, però, que de tant en tant ensopego amb algun relat com el d’avui, Les altures de Sebastià Portell, i una galleda d’aigua freda em retorna de patacada al meu nivell. Mai, per més que assisteixi a cursets sobre escriptura creativa, mai assoliré el nivell d’aquells que han nascut amb l’aura d’escriptors. S’hi ha néixer, n’estic convençut, i considero que hem tingut sort els que descobrim els límits que ens separen dels grans escriptors.
Les altures és una biografia novel·lada d’un gran artista de principis del segle passat, Ismael Smith, que potser per coherència, per valentia o per dignitat no es va poder mantenir a la carena de l’onada de la glòria d’aquella generació d’artistes trencadors. Per molt que la teva visió de l’art t’ho mani, tu no pots pintar un personatge amb la bragueta oberta, o una marededéu vestida de fulana, sobretot si pretens que els de la raça dels diners t’ho comprin. Sense la benedicció dels poderosos, mal que no ho acceptis, al món de la fama no ets res.
Sebastià Portell parteix d’escrits, d’articles, de detalls, d’intuïcions i d’obra persistent als museus catalans per a refer la vida, les incursions al món de la bohèmia, la família, la glòria i la infàmia d’aquella promesa fallida que va ser Ismael Smith, un artista d’aquells que va fer de l’Art, en majúscules, una religió a la que va retre fidelitat absoluta. Sebastià Portell posa al pensament d’Ismael Smith, responent a una crítica, defensant que l’Art havia d’estar per sobre d’allò. Les pintures no llegien els periòdics. A les pintures ningú no els podia destrossar la vida ni la reputació. Les pintures no sabien què volia dir sentir el tacte incert i gràcil, quasi sempre imaginat, de les altures
Avui parlo d’un llibre sublim que podria ser que no agradés a tothom. Però a mi sí que m’ha agradat i per això en parlo amb devoció. Perquè l’art, perquè sigui art, ha de ser capaç d’arribar al cor d’algú. I no sempre de tothom.
Aleix Font. 15 de març de 2023.
