UNS ULLS ACOSTUMATS A LA FOSCOR
Traducció d’Alba Dedeu
Efados
348 pàgines A5
Enrevessada història que ens d’un assassinat. Bé, en realitat n’hi ha dos o tres que són més o menys esmentats com aquell qui no vol la cosa i que serveixen per afegir una dotzena més de noms a la ja massa inflada relació de familiars que sovint es difuminen entre la barreja de cognoms, sobretot quan els noms familiars canvien al casar-se amb altres famílies també nombroses. Des de la meva manera de veure la trama, considero que hi ha quatre o cinc pàgines cabdals, les dues primeres i les dues o tres darreres, les quals són l’esclariment del què ens estan explicant, que no és ni menys que l’assassinat per part d’una germana a l’altre germana, per la disputa d’un fill que, al final no se sap de qui és. Entre les dues primeres pàgines i les dues darreres n’hi ha tres-centes quaranta-quatre carregades de noms que a vegades es repeteixen i d’altres no, pàgines interminables que haurien pogut ser pitjor, perquè l’única cosa que necessitava l’autora és trobar més i més noms de familiars impensats i d’amics i amigues d’aquests familiars. Encara li hem de donar gràcies.
Particularment m’he sentit enganyat. Jo volia un llibre de sèrie negra i el vaig triar a la biblioteca entre els etiquetats d’aquesta categoria. A més a més venia avalat per dos noms mítics d’aquesta mena de temàtica: el de Ruth Rendell, l’autora del llibre, i el d’Andreu Martín, del qual he llegit una immensitat de llibres. En realitat, des del meu punt de vista, es tracta d’una novel·la rosa, d’aquelles de la Charlotte Brontë, en la saga de Jane Eyre.
En fi, que ja us deveu pensar el veredicte. Com que us aprecio, encara que potser no us conegui, no us he de voler cap mal. Per tant, si us encisen els escrits de la Brontë, llegiu aquest llibre i us ho passareu molt bé. Però si voleu investigadors de categoria, assassinats en sèrie o policies corruptes, no feu cas del que s’insinua als comentaris. En realitat, havent llegit tota la novel·la amb totes les pàgines de noms i més noms, la recomanació d’Andreu Martín no és cap engany, ho diu ben clar quan diu: (Ruth Rendell…) “Va signar la novel·la amb el pseudònim de Barbara Vine, que utilitzava per a relats d’una profunditat psicològica i d’una anàlisi de les relacions humanes que els diferenciava dels altres més específicament policíacs”. I en aquest “que les diferenciava” hi ha la clau que no vaig saber interpretar. Culpa meva.
Aleix Font, 18 de setembre de 2024.
