LA LLARGA MIGDIADA DE DÉU
Proa
631 pàgines (octaveta)
Pep Coll amb La llarga migdiada de Déu ens ofereix una obra magistral, per documentada, per exhaustiva, per emocionant. Ens parla de la tragèdia que van patir els jueus europeus quan els alemanys de Hitler van expandir-se cap a França. En la fugida de París, Samuel Silverstein, un jueu feliç, de la vila de Lilla, carrega la família en un camió i emprèn camí cap al sud, igual que d’altres milers de persones. En un bombardeig de l’aviació alemanya perd tota la família i es pregunta com pot ser que Déu ho hagi permès. Més tard, un rabí de Tolosa li dirà que en aquests moments Déu està fent la migdiada. Vet aquí el títol.
Però Samuel Silverstein no s’arronsarà i, previ canvi de nom, col·laborarà en les xarxes de salvació d’infants jueus que els seus pares entregaven a qui fos abans de ser detinguts. Allà dalt de les muntanyes pirinenques d’Occitània, les voluntàries de la Creu Roja Suïssa han muntat una mena d’asil de nens jueus refugiats anomenat l’Artiga i ja hi tens en Samuel fent viatges amunt i avall intentant ajudar en allò que calgui, sigui portant-hi infants recollits arreu, sigui aportant una mica d’alegria en forma de joguets, llaminadures o llibretes per a escriure o dibuixar.
Aquesta història de més de sis-centes pàgines que es fan massa curtes, abraça tota la durada d’aquells anys foscos que van des de l’inici de la invasió nazi de França, el 1939 fins l’alliberament del territori per part dels maquis i la posterior anada a Palestina, la seva nova Pàtria a partir d’ara, cap a l’any 1945. Pep Coll ens explica aquella Història que en certa manera ens han maquillat. Ens diu com d’esquitllada que els francesos, la majoria, va ser col·laboracionistes, que la transició política va ser una mica “a l’espanyola”, és a dir, perdonant la majoria de les grans atrocitats que s’havien comès i també el règim espanyol fent de puta i Ramoneta per evitar que els guanyadors de la guerra els passessin comptes com a feixistes que eren.
Un dels aspectes més impactants de la novel·la és com Pep Coll combina la història col·lectiva amb les històries personals. A través de Samuel, assistim al drama humà de la fugida, de l’esperança, la desesperació i també el seu optimisme. La seva relació amb els nens jueus del refugi de l’Arieja francesa afegeix una dimensió emocional a la novel·la, mostrant la fragilitat i vulnerabilitat d’aquests infants que havien estat desposseïts de les seves famílies i que es troben a mercè dels esdeveniments històrics.
En aquesta història hi ha una gran quantitat de contes que units els uns altres van confegint aquesta monumental novel·la. Confesso que és un dels llibres que més m’ha agradat dels darrers anys, que el llegia amb deler i patia quan veia que potser corria massa. Reconec que en alguns moments m’ha emocionat i que a l’acabar de llegir-lo, amb alguna llagrimeta relliscant-me per la galta, pensava “Molt bé Pep Coll, això és literatura autèntica pensada a peu de carrer, apta pels que amb prou feines sabem llegir que, tot sigui dit, també tenim dret a gaudir amb plenitud”.
Aleix Font, 17 d’octubre de 2024.