L’ANY QUE VA CAURE LA ROCA
Proa
588 pàgines
Llegir Pep Coll és una delícia, és anar sobre segur en històries d’aquelles reals, o que ho semblen, que saben encendre l’interruptor de la curiositat per les vides dels habitants de les muntanyes, sobretot a les comarques dels Pallars, tan catalanes com les nostres i tan diferents en circumstàncies de duresa, de misèria i de patiments.
Pep Coll avui ens parla d’una catàstrofe en terres del Pallars Jussà, a l’esquerra del pantà de Sant Antoni. Un territori i uns pobles inventats, Malpui i Llenasquers, que al suplement dominical Lectura del diari El Segre del 24 de novembre de 2020 situen cap els pobles de Pessonada, Sant Martí de Canals i Aramunt. Una nit d’un diumenge de l’any 1975 una gran roca on s’arrecerava Malpui es va despendre de la roca mare i va colgar tot el poble amb els seus habitants a dins (qui no ha tingut el pensament de dir “Això algun dia caurà). Va ser una gran desgràcia que va mobilitzar la solidaritat de tothom i fins i tot dels darrers jerarques de les acaballes del franquisme.
En aquells pobles oblidats de Déu, l’únic al·licient del jovent en edat de ballaruca era esperar el cap de setmana per a fugir de casa esperitats per anar a la discoteca Yellow Submarine de Tremp, on podien beure, escoltar o ballar música, fumar tabac i altres coses, i els més privilegiats passar l’estona amb alguna noia. En aquesta premissa, el jovent del poble en edat de sortir a ballar van ser els únics supervivents del poble de Malpui.
De sobte, els que se sentien els més desgraciats del món, els hereus de les famílies de pagès, van passar de ser una mena d’esclaus dels seus majors a ser els beneficiaris d’indemnitzacions i de cases noves. Ara podien organitzar el seu futur d’una manera diferent de la que els esperava amb els seus pares, ara podien organitzar la pagesia de bell nou, ara podien aplicar els seus somnis i els pensaments més moderns dels joves del món.
No compten en que al país encara hi manen els franquistes i les coses no poden anar del tot tal com ells pensaven. Tot i així apreten, exigeixen i poc a poc se’n van sortint. La vida és complicada i no tot seran flors i violes. Però això ho haureu de llegir vosaltres. Només us puc dir que les quasi sis-centes pàgines del llibre no es fan llargues, i que a part de la vida de pagès també hi trobareu enganxada la vida de la societat d’aquell temps, des de les acaballes del franquisme fins a l’entrada de l’euro. Espero que us agradi.
Aleix Font, 22 de març de 2022
