CARRER FREDERIC MARTÍ COLÒNIA GÜELL
El carrer Frederic Martí de la Colònia Güell travessa perpendicularment, de ponent a llevant, els carrers de Claudi Güell i de Reixach. És un carrer relativament curt i poc habitat, ja que en una part està ocupat per l’antiga cooperativa i en l’altra part dóna al que podríem considerar l’esquena de dues cases extenses, la de cal Comellas i la de cal Noia. L’any 1924 comptava amb 18 veïns i amb un creixement escalonat es van anar incrementant fins que a l’any 2003 n’hi havia 36.
Carrer Frederic Martí al seu tram final
Des de la fundació de la Colònia Güell fins a l’acabar la Guerra va portar el nom de carrer Cooperativa, ja que una porta de la cooperativa obrera, si bé no era la porta principal, donava a aquest carrer. Durant la guerra es va anomenar carrer Vicenç Santamaria en homenatge al segon fill del poble mort al front. Durant la meva infantesa i juventud els habitants de la Colònia, popularment designàvem com a carrer de la Cooperativa el de Claudi Güell, però la nomenclatura oficial anterior a l’ocupació feixista li assignava aquest nom al carrer Frederic Martí.
I qui era en Frederic Martí que mereixés l’honor d’usurpar el nom antic? Doncs va ser un capellà que es va estar a la Colònia Güell des del 30 d’abril de 1932 fins al començament de la guerra. El darrer escrit firmat per ell a la Colònia Güell porta data del 6 de juliol de 1936, però hem de suposar que s’hi va estar fins al cop d’estat dels militars espanyols i devia marxar clandestinament algun dia posterior al 19 de juliol del trenta-sis. Durant aquesta curta estada va escriure alguns articles sobre la vida del poble al periòdic local l’Estel titulats Fulls històrics de Santa Coloma de Cervelló. Posteriorment a la fugida va ser identificat a Barcelona, detingut i mort durant aquells convulsos dies. I aquest fet és el que va motivar que el fanatisme religiós aportat pels vencedors li assignessin la titularitat d’aquest carrer. Consti que malgrat l’apropiació del nom per part dels vencedors, si no hi hagués hagut el cop d’estat feixista segurament també s’hauria guanyat un lloc a la memòria del poble, perquè els escrits sobre la nostra història li atorgaven una sensibilitat digne de reconeixement.
Carrer Frederic Martí amb la Cooperativa a primer terme
Els números del carrer Frederic Martí augmenten de ponent cap a llevant i podríem dir que si existís el número 1 estaria a tocar del carrer Claudi Güell. Els senars estan a la banda nord i els parells al sud. El que podria haver estat el número 1, antigament era l’entrada als locals de l’economat obrer. I us preguntareu que què és això de l’economat obrer. Anem a pams.
A la Colònia, primer hi va haver la Cooperativa Obrera La Formiga, on els treballadors podien comprar tota mena de productes a uns preu correctament assequibles perquè l’empresa en subvencionava una part del preu. Aquesta cooperativa disposava de moneda pròpia. Els treballadors entraven als locals per la porta que donava al carrer Claudi Güell i anaven a una mena de guixeta on hi havia el soci comptable. El soci prenia la llibreta de la qual n’era titular i que estaven arrenglerades a un moble al costat de la guixeta. El treballador entregava la llibreta al soci caixer i comprava les monedes que necessitaven, per exemple 50 pessetes. L’encarregat de la caixa entregava l’import: un cartró de 25 pessetes, quatre monedes de 5 pessetes (una moneda d’un metall fort on a una cara hi figurava el número cinc i a l’altra el dibuix d’una formiga) i 5 monedes d’una pesseta (monedes d’un metall dolent, com de llautó, amb el mateix dibuix i amb el número ú). A la vegada, l’empleat apuntava a la llibreta del soci l’import entregat i que en el termini d’un mes havia de tornar. I ara ja podia anar a les corresponents botigues per comprar el que necessités pagant amb aquestes monedes.
Segons em va explicar la meva tia Maria, quan es va fundar la cooperativa dels obrers, les dones de les classes dirigents es sentien una mica incòmodes anant a comprar al mateix lloc i van demanar una cooperativa exclusiva per elles. L’empresa va crear la Cooperativa dels Rics, que estava al carrer Barrau cantonada amb Monturiol, al que ara és el número 23 del carrer Barrau. Però tornem al nostre carrer.
Quan es va perdre la guerra del trenta-sis la Cooperativa va seguir funcionant però no era ben vista pels vencedors. Arreu de Catalunya s’havien abolit aquestes institucions i a casa nostra seguia funcionant per la protecció del propietari de la fàbrica. Tot i així, segurament a instàncies de la Falange local, i dins de les instal·lacions de la Cooperativa es va crear la institució de caire casernària de l’Economato (que en dèiem el Cunumatu) en clara competència amb la Cooperativa. Aquí els productes estaven apilotats de qualsevol manera i a uns preus normalment més barats que a la Cooperativa, cosa que va provocar, entre altres circumstàncies, l’ensorrament de la vella institució.
Cooperativa de la Colònia Güell – La porta d’accés al bar i a la biblioteca
A aquest economato s’hi entrava per la primera porta de la banda dels senars, el que hauria de ser el magatzem de la Cooperativa. Hi havia les prestatgeries arrambades a la paret formant un a mena d’U. El sentit de la marxa era entrant a mà dreta, continuaves a mà esquerra i resseguies tot el sentit de la paret fins que acabaves sortint pel lloc per on havies entrat. Al final hi havia la caixa, com en els actuals supermercats on pagaves amb moneda corrent. Per aquesta porta també s’accedia al bar i a la biblioteca i sala de Juntes que hi havia al primer pis. La porta era tota d’una fusta elegant, com la que hi havia hagut al teatre de l’Ateneu abans de les reformes. Només entrar et trobaves una ampla escalinata lleugerament caragolada de dreta a esquerra, amb una barana de forja i fusta que va desaparèixer quan van fer la reforma a finals del segle passat. Arribant al primer pis hi havia el bar dels socis portat pel senyor Rafel, d’estil modernista, amb rajoles al terra i taules de marbre. Era un bar ampli, amb dues balconades que donaven al carrer Claudi Güell, ocupava pràcticament tota l’amplada de l’edifici amb cara a Mossèn Frederic Martí, i per la banda de Claudi Güell es repartia tota la llargada amb la biblioteca i el despatx de la Junta. Només obria els diumenges i llavors s’omplia del tot amb gent que anava a fer el vermut. Nosaltres, de joves, ocupàvem una gran taula rodona on hi cabíem còmodament la dotzena llarga de nois i noies que no paràvem de riure i cridar.
Una altra de les instal·lacions d’aquest carrer era l’eixida de la bodega de cal Noya, on fins que es van imposar els actuals frigorífics, durant l’estiu tothom hi anava a comprar el gel: una pesseta de gel era un cub d’una mida aproximada d’un pam cúbic. També al costat dels parells, al que hauria de ser el número 4, hi havia el garatge del Santamaria, recader de la Colònia, on hi aparcava el camió i on s’hi deixaven els paquets que calia transportar.
Es tracta d’un carrer poc transitat i quasi d’us exclusiu dels que hi viuen. Tot i així és una bonica manera d’accedir al bosc que t’enfronta sobtadament amb el món vegetal de llentiscles, ravenisses i els pins que es van fent vells.
Aleix Font
2 de març de 2018
