125è ANIVERSARI DE L’ATENEU UNIO

Colònia Güell aleix font ateneu

125è ANIVERSARI DE L’ATENEU UNIO

DE LA COLÒNIA GÜELL

 

Colònia Güell aleix font

 

Segons els llibres d’actes que es conserven a l’Ateneu de la Colònia Güell, la primera acta correspon a l’any 1899, però tot fa pensar que abans de redactar aquesta acta hi devia haver una organització provisional encaminada a la creació de l’Ateneu. O sigui, que la data fundacional no està del tot aclarida. Sabem, per una escrit de La Vanguardia del dia 10 d’agost de 1892, que en motiu de la Festa Major de Santa Colònia de Cervelló s’inauguraria un teatre a la Colònia Güell “i se representaria una obra de teatre, Almodis, que havia guanyat els Jocs Florals de 1880”. Això ens va fer pensar, erròniament, que si s’inaugurava un teatre calia suposar que l’Ateneu ja hi era.

Ateneu Unió de la Colònia Güell

colònia güell aleix font
Plaça de la Colònia Güell amb l’Ateneu

Recentment, a rel d’investigacions d’en Josep Padró, veí de la Colònia Güell, s’han trobat uns contractes de compra-venda entre els senyors Eusebi Güell y Bagicalupi,  i Josep Elias i Basca, pel que l’any 1891 el primer ven al segon els terrenys que ara ocupen l’Ateneu i ens els que hi construirà un bar, restaurant i fonda. Posteriorment, l’any 1902, Eusebi Güell recompra el terreny on s’hi construeix el teatre, i l’any 1891 la part  on ara hi ha el cafè. Com que la primera acta és de l’any 1899 cal pensar que abans de formalitzar la compra ja en devia tenir l’us.

Contracte de compra-venda dels terrenys de la Colònia Güell on hi haurà el futur Ateneu Unió. Any 1891

Colònia Güell aleix font

Sigui com sigui, com que l’any 1892 s’inaugura el teatre, que és el primer local dels que composen l’actual Ateneu Unió, hem pres aquesta data com a inici de la nostra història. I per això, aquest any hem celebrat solemnement l’efemèride.  El dia 10 de setembre, a les sis de la tarda s’obrien les portes de la sala del teatre amb taules parades per a cent trenta socis que havien manifestat la seva intenció d’assistir-hi. La festa ha durat quatre hores en les que hi ha hagut diverses representacions: Un humorista, un il·lusionista, una petita representació teatral i un concert de jazz.

Colònia Güell-Sala del Teatre Fontova

Colònia Güell aleix font ateneu

Jo, com a president de l’entitat, he llegit un discurs que reprodueixo a continuació per a constància d’unes paraules que, si no ho deixo escrit, es perdran en la nebulosa dels records. No compto, estimat lector, que te’l llegeixis tot. Però si algun dia tinguessis curiositat per saber una mica d’història de la Colònia Güell, aquí el tens:

Colònia Güell aleix font ateneu
Don José Elias, apodat “El Ninyu”

Benvinguts a aquest acte d’homenatge a l’Ateneu. I sobretot als socis, a tots vosaltres i als vostres pares, als vostres avis i besavis que ho heu fet possible.

 

L’any 1892 a Catalunya no hi havia gaire coses: en prou feines hi havia carreteres a la majoria de pobles; no hi havia seguretat social, la mortalitat infantil era elevada. No hi havia clavegueres, no hi havia aigua corrent ni electricitat a les cases,  la gana era habitual a molts pobles.  I a la Colònia teníem un teatre i teníem una naixent i creixent inquietud per la cultura.

 

L’any 1892 a la Colònia s’hi representava una obra de teatre, Almodis, que havia guanyat uns Jocs Florals, que en aquell temps, era l’equivalent del Premi Nobel de Literatura d’avui en dia. I tot i que no en tinc constància intueixo que el teatre devia estar ple a vessar d’obrers de la Colònia  delerosos per escoltar aquells relats versificats  que els situava  a l’ avantguarda cultural del seu moment.

 

L’any 1892 encara no existien la majoria de carrers de la Colònia. Pràcticament podríem dir que hi havia quatre carrers i una plaça.  …. I una fàbrica… I camps… I boscos… I un riu no gaire lluny… I moltes il·lusions que anaven de casa a la fàbrica i de casa al Teatre Fontova. L’any 1892 les orenetes encara no tenien niu a la Colònia, i aquí ja s’hi representaven obres de teatre i potser s’hi cantaven caramelles.

 

Després ens hi vam anar acostumant i les il·lusions van donar pas a la rutina, i la rutina va criar enveges i crítiques: Que si aquell l’han fet contramestre i no s’ho mereix. Que si aquella es passa el dia fent bugada i després no té el dinar a punt. Que si la Junta de l’Ateneu no serveix per a res, etc. I les xafarderies i les crítiques es van convertir en l’esport nacional de la Colònia.

 

 

Però l’Ateneu duia una inèrcia constructiva que amortia els sentiments disgregadors. I així, de sobte tots ens trobàvem a les conferències, tots rèiem o ploràvem a l’hora del teatre, tots fèiem gresca al ball de la Festa Major. En el temps de la rutina l’Ateneu era l’aigua clara que esbaldia l’enveja. I ens demostrava que era més important un veí a la porta que un parent a Mallorca.

 

Històricament les activitats de l’Ateneu han engrescat un nombre incalculable de veïns i podríem afirmar que rara és la persona que en algun moment o altre de la seva vida no ha participat en algun acte ofert per l’Ateneu.  La guerra de la il·lusió contra la rutina no sabem qui l’acabarà guanyant. A vegades sembla que estem perdent, després ve una sacsejada i t’adones que no  està del tot perdut. El desànim va de bracet de l’esperança fins que comprens que arribaran noves Juntes a l’Ateneu per tornar a espargir la il·lusió a cada casa.

 

L’Ateneu va crear també una manera de ser específica de la Colònia el pensament que calia “fer coses”, la mentalitat que calia treballar pel poble, que era la manera de dir que calia fer poble. I així et trobaves gent que destinava el seu temps lliure per organitzar… no sé,  un club d’escacs, o un cor de cantaires, o ensenyava a ballar sardanes. I es donava per sobreentès que les hores destinades a fer poble no es cobraven de cap manera, ni en diners ni en espècies. I formar part de la Junta de l’Ateneu era un honor que calia guanyar-se, amb capacitats, amb categoria social o amb influències. No hi havia deshonra més gran que ser expulsat d’algun col·lectiu, sigui de la Junta, sigui del grup de teatre o de soci. I ser de l’Ateneu es  convertia en una qualitat inseparable del ser de la Colònia.

 

Darrerament es confon sovint l’Ateneu, els ateneus en general, amb gresca i diversió, però els ateneus, no són això, o més ben dit, no només són això. Els ateneus, són i eren el producte d’una necessitat biològica de consumir cultura,   perquè era i és una constant en les persones que després de satisfer les necessitats vitals, físiques en podríem dir, els humans aspirem a una mena de necessitats de l’àmbit cultural. I aquí és on hi jugava un paper central l’Ateneu.

 

Per aquest motiu fundacional, l’Ateneu té un deute cultural amb la Colònia, i és per això que sovint convoquem a conferències, o a recitals de poesia, a concerts, o a teatre, malgrat que la resposta dels veïns no sigui sempre engrescadora. I la gent de la Colònia tenim un deute amb l’Ateneu, perquè ens ha convocat a actes i festes, perquè ens ha ajudat a conviure, perquè ens ha donat la possibilitat de pensar, d’imaginar, d’organitzar projectes diversos. Un deute del qual potser no en serem mai conscients però que portarem enganxat a la pell dels records quan passem compte dels moments importants de la nostra vida.

 Avui celebrem 125 anys de la primera data que ens vincula a l’Ateneu i ens ha tocat a nosaltres celebrar-ho. Cada generació ha celebrat 25 anys més de l’Ateneu i aquesta seria  la cinquena generació de socis i de Juntes i en general crec que no ho estem fent malament del tot. Tenim les instal·lacions raonablement ben endreçades. Els darrers anys han sigut dels que més actes s’han celebrat, excepte quan s’hi feia cinema.  Però, cal acceptar-ho, el recanvi generacional està en fallida, no hi  ha l’empenta  natural que obligava els vells a retirar-se per deixar pas als joves. I això és preocupant. Ja ho sé que passa arreu, que és un mal que afecta a multitud d’entitats, però no per això deixa de ser menys greu. Sense Juntes no hi haurà entitats, i sense entitats ho tindran molt més difícil les generacions que després de l’u d’octubre hauran d’aixecar el nou País.

De totes maneres avui estem de festa, i estem obligats a pensar que si hem arribat fins aquí seguirem fins més enllà. Després de la sequera sempre plou i l’esperança ajuda a viure.  Esperem doncs que vindran temps més propicis i que d’aquí 25 anys, els que hi siguin puguin celebrar un joiós 150è aniversari d’un Ateneu pròsper i actiu.

Passaran els anys, passaran les modes i canviaran els models de diversió. Però l’estil que significa l’Ateneu, uns socis, una Junta i uns locals oberts a la cultura, prevaldran al llarg dels temps, n’estic segur. Perquè s’ajusta a les necessitats encestrals d’una comunitat estructurada.

I ja per acabar, vull agrair-vos en nom de la Junta la vostra assistència, desitjar-vos que passeu una bona vetllada, i que quan acabem poguem continuar la festa a les sardanes de la plaça.

Moltes gràcies.

Aleix Font

10 de setembre de 2017

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts

Leave a Comment