Edit. Pedra de Llamp
Jo entenc que La creu sense Crist ve a ser una manera de dir que hi ha organitzacions dins l’església catòlica on s’han desdibuixat els principis espirituals i han convertit la religió en una empresa lucrativa, una màquina de fer milions. En un moment del relat surt la paraula “brànding” que és l’equivalent a una marca, o sigui un nom, terme, disseny, símbol o qualsevol altra característica que distingeix el bé o servei d’un venedor dels d’altres venedors.
A PsiBorn avui ens parlen de la pugna entre Jesuïtes i Opus Dei on, mal que mal, la Noèlia Arrotea s’estima més als jesuïtes. Als de l’Opus Dei els deixa com a una secta tenebrosa amb avidesa de riquesa i de poder. A la pàgina 85 diu “L’Opus és una agència de col·locació i tràfic d’influències glorificada”. I a la 86 continua “ Més vinculats amb l’entrellat intern de la secta, hi ha els numeraris, una minoria formada per cèlibes lliurats a l’obra, que viuen en residències de l’organització, a la qual entreguen tot el que guanyen i reben a canvi una modesta assignació per a les seves despeses, controlades en tot moment. Trobem, també, els agregats, cèlibes que viuen en família, i, finalment, hi ha els col·laboradors, que ajuden voluntàriament en diverses tasques i que no han de ser catòlics, ni tan sols creients. N’hi ha prou que no siguin ni musulmans ni gitanos.”
Hi surten Ignasi Carreras Fisas i d’altres a la banda jesuítica i Jorge Fernández Diaz a l’Opus Dei. Hi surten organitzacions com Braval i Terral, organitzacions del Raval per acollir i captar jovent per a l’Opus Dei i Oxfam Intermon, ONG fundada el 1956 com a Secretariat de Missions i Propaganda de la Companyia de Jesús, i per tant jesuïtes. I també hi surten gran quantitat de noms “de dalt de tot”, famílies honorables a ulls dels qui remenen les cireres.
Veureu aquests dos bàndols poderosos. Els jesuïtes podríem dir que són “els bons”, tenen més antiguitat, tenen el Papa de Roma al seu costat i en general tenen més experiència. L’Opus Dei són més recents però tenen “el regne, el poder i la glòria” amb figures totpoderoses com ara Jorge Fernández Diaz (amb el seu àngel de la guarda), que va exercir de ministre de l’interior amb força de la policia feixistes; antigament Laureano López Rodó, antic ministre franquista i d’altres; Isidre Fainé (de la Fundació La Caixa). Artífex de l’actual estructura econòmica de la congregació a Catalunya. Diu “L’Opus Dei té prop de cinc mil membres a Catalunya, només un centenar són sacerdots”.
D’altra banda hi ha la Companyia de Jesús, o sigui Jesuïtes, amb Esade com a emblema, amb el Campus de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses a Sant Cugat ubicat adjacent a l’immens Centre Borja, i Oenagés emblemàtiques com Oxfam Intermon. Al llibre d’avui vaticinen com a guanyadors als jesuïtes, sobretot pel suport que reben de l’actual Papa Francesc.
Com a tots els altres llibres d’aquesta col·lecció que he llegit fins ara, us recomano que els llegiu amb aquella afició dels buscadors de bolets, intentant esbrinar que hi ha de cert al darrera d’allò que semblen grans disbarats. Perquè, ves a saber, segurament que alguna cosa hi ha. Potser parodiant aquella famosa frase italiana podríem dir que potser no és cert… però s’hi deu acostar força.
Costa molt resumir aquestes novel·les, són tan denses, tan escandaloses, tant increïbles que s’han de creure, com si es tractes de dogmes de fe. I si no, com és que s’han enfadat tant els de l’Abacus?
Aleix Font, 17 de febrer de 2025.
