Definició de Demiürg.
El demiürg (en grec significa “artesà”), en la filosofia idealista de Plató, és considerat un déu creador del cosmos. Al judaisme hel·lènic i al cristianisme no gnòstic s’utilitzà la paraula demiürg com a creador, aplicada a Déu. (De Viquipèdia). Però més endavant dóna una definició diferent: …Així el demiürg com a creador i organitzador del món material, es converteix en encarnació del mal, empresonant als homes i encadenant-los a les passions materials.(També de Viquipèdia). O sigui, que segons qui faci la definició significa que és Déu i segons qui la faci significa que Demiürg és el dimoni. Pel què he pogut deduir de la lectura del PsiBorn 5, aquí s’utilitza la segona definició, el que apel·la a les baixes passions i que els que anem amb el ciri a la mà associem al dimoni.
Abans de començar el relat d’avui, els prologuistes d’aquest número 5 de la col·lecció PsiBorn ens han fet grans definicions sobre la intenció d’aquest relat que no sé si els he acabat d’entendre. Però des del meu punt de vista, comptant en que no hi veig més enllà de quatre passes, diria que avui parla de la lluita entre els grans negocis de dues editorials que mouen els milions a cabassos. Pel damunt de tot d’aquesta lluita hi trobem, d’una banda el Grup Planeta, que sembla que darrerament va de cap a caiguda, i de l’altre Penguin Random House, una multinacional cada cop més poderosa.
Entremig hi ha una editorial de prestigi, La Campana, cobejada pels dos grans grups. Per accelerar el procés d’absorció primer ens trobarem amb l’assassinat del fundador Josep Maria Punxaràs. A partir d’aquí hi trobarem les situacions habituals en les històries de PsiBorn, sexe no convencional, baralles de gitanos contra policies, tensions entra la Noèlia i el Sensat i una bufetada a la pobre clienta de torn que vol seguir la teràpia psicològica Gestalt, tan de moda entre les classes benestants.
A internet he trobat aquesta ressenya de l’editorial: “La Campana, creada el 1985 per l’escriptor Josep Maria Espinàs i Isabel Martí, destaca pel seu alt percentatge d’èxits comercials. Ni llibres difícils, per a una minoria, ni títols impresos tan sols amb una mera intenció comercial. La Campana és exigent amb si mateixa, per així correspondre als lectors més exigents. Llibres de qualitat, però per a tothom. La Campana ha estat de vegades definida com el llogaret gal d’Astèrix de les editorials. Una petita empresa que resisteix i resistirà, i que de vegades supera, els grans grups. I això s’aconsegueix mitjançant una accentuada personalitat, on no es defrauda mai el lector.”
A l’inici del llibre d’avui, parlant dels premis Universal (àlias Planeta) diu: Això no ha canviat a dia d’avui, res no ha canviat des que el fundador del Grup Universal (àlias Planeta) entrà per l’Avinguda Diagonal com a capità de la Legió, les empreses clau de l’economia espanyola romanen a mans de les mateixes famílies feixistes. Els jutges colonials també provenen de nissagues fidels als Principios del Movimiento Nacional, dinasties que s’han saluda fervorosament entre camarades amb el braç en alt….”.
El dia de la presentació del número 10 de la col·lecció, a l’Ateneu de la Colònia Güell, una de les conferenciants em va dir: “Aquests llibres te’ls llegiràs més d’una vegada”. A ulls d’ara crec que ben etiquetats seran llibres de consulta constants. I si no, ja m’ho direu.
Aleix Font, 24 de febrer de 2025.
