Editorial Clandestina – Crims.cat
279 pàgines
Lluís Riera i Porta ens ha escrit una novel·la tenebrosa, en un context d’un poble primitiu que podríem dir que és la Catalunya Profunda si existís, molt enfonsat en la droga i l’alcohol on hi conviuen unes persones que anomenem veïns i que cadascú té un entorn fosc de brutícia. Lluís Riera va guanyar l’Onzè premi memorial Agustí Vehí (Agustí Vehi va ser un autor de novel·la negra que ens va deixar el 2013) que s’entrega cada any a Tiana.
A l’Escorxador, a mi m’hi falten crims, m’hi falten policies i m’hi sobre ronya. Perquè que al protagonista li falta una cama, doncs què hi farem. Però bé que podria anar matant algú de tan en tant. Si el seu millor amic és gras, deixat i brut, doncs què hi farem. Però bé que podria anar matant algú de tan en tant. Que la mare d’aquest amic sigui una bruixa en el sentit maligne de l’expressió, doncs què hi farem. Però bé que podria anar matant algú de tan en tant. Que el seu pare sigui un alcohòlic tan exagerat que podria omplir el pantà de la Baells amb les cerveses que s’ha begut, doncs què hi farem. Però bé que podria anar matant algú de tan en tant. Que la seva primera nòvia tingui moltes ganes de matar al seu primer company, doncs que ho faci. I sí que hi ha un crim, o dos o tres segons com es miri, però pel meu gust ha arribat tard. Qüestió de gustos.
Però està ben escrit. I com que hi gustos per a tot, llegiu-lo que, qui ho sap, potser descobrireu el llibre de la vostra vida. Si a mi em fessin triar entre el Ken Follet o aquest d’avui, naturalment triaria L’Escorxador, més de casa, més natural, més conseqüent, més possible i més enginyiós.
Aleix Font, 15 de març de 2023.
