Veig el gos ajagut al seu llit, a terra del sofà. Ben caragolat, sembla feliç. Deu somiar amb gossets alats jugant rere d’un núvol? O amb un gos gran i bondadós judicant de pensament la conducta de tots els gossos del planeta. Pensa que a l’inici dels temps, aquest gos gran i bondadós va crear un gos i una gossa i els va dir: un dia tot això serà vostre i us donaré els homes perquè us cuidin i us alimentin? No ho crec. Més aviat penso que aquesta és la diferència entre els humans i la resta d’animals. Aquest sentiment de transcendència que ens fa creure que nosaltres som els únic éssers vius de l’Univers amb aquesta esperança, aquesta fe. Però en realitat què és la fe?
105
De ben petits, a la tendra edat de set o vuit anys, quan els funcionaris de l’església ens alliçonaven per afiliar-nos al seu negoci, ens deien “Heu de tenir fe” i nosaltres teníem fe, sense saber de què ens parlava. Una mica més grans però no gaire, posem nou o deu anys, ens deien que les virtuts teologals eren Fe, Esperança i Caritat. I nosaltres ens pensàvem que la Fe era, tal com diu la seva paraula, tenir fe. Que l’Esperança era saber esperar en que rebríem alguna cosa bona. I que la Caritat era donar diners a un pobre. Ja més grans, quan ens costava creure les coses, llavors van afinar més i ens deien que Fe era viure a l’avançada allò que algun dia rebrem. O sigui, allò que fan milions de persones quan es compren un dècim de la loteria de Nadal. Però centrant-nos en la fe, tot plegat és molt pobre. No podem suportar tot el pes del concepte “religió” en un somni, en un desig.
En el llenguatge oficial ens diuen:
• Fe: Creure en la veritat revelada per Déu.
• Esperança: Sentir una expectativa viva i confiada de trobar Déu.
• Caritat: Estimar el proïsme per amor a Déu.
I d’aquestes tres definicions, el pes probatori rau en la paraula “Sentir” de la segona definició. És a dir, que has de sentir, has de veure, has de tocar. Perquè si no, tot són jocs de malabars. Tot allò que reprovaven a Sant Tomàs, en realitat era la certesa que reclamava la humanitat assedegada: Veure el regne de Déu. Fe és la clau de volta de totes les mentalitats, la virtut que sustenta totes les creences, la praula on rau tota veritat. A missa, en aquesta deriva dels missatges de l’església, el mossèn ens ha dit: La fe no és el producte d’un esforç intel·lectual, la fe és un estat de gràcia derivat del fet de tenir Jesucrist a dins nostre. Amb la qual cosa sospito que ens anem apropant a un idioma més entenedor. Però no en podem fer gaire cas, de moment, perquè qualsevol setmana pot aparèixer, el mossèn, altre cop amb un decàleg més impositiu i menys comprensiu.
Crec fermament que la fe és una realitat que malhauradament no ens han sabut explicar. Generacions de fanàtics religiosos ens han dit que la fe era creure perquè sí, per simple obediència, sense objectar. Havies d’acceptar un conjunt de teories incomprensibles i totalment il·lògiques, com ara un Déu que eren tres persones a l’hora (motiu pel qual altres branques de l’antiga religió cristiana van afirmar el politeisme dels catòlics), també cal creure que a dalt del Cel hi ha angelets, o que el profeta Elies i la Mare de Déu ens hi esperen en cos i ànima, que el Papa de Roma no s’equivoca mai o que les tortures de la Santa Inquisició va ser necessàries per mantenir l’única religió veritable. En fi, un món idiotitzat de tanta por, sense dret a pensar, sense dret a parlar i només autoritzat a obeir cegament qualsevol ocurrència estrambòtica que hagués somiat el poderós de torn.
No, la fe no pot ser això. La fe no és ni tan sols el somni meravellós d’un món millor, perquè això és tant sols un desig. La fe tampoc és viure a la Terra allò que viurem després de la mort, que això són subterfugis. La fe ha de ser una altra cosa, meravellosa i difícil, que ens cal obtenir amb esforç i predisposició. Un cop obtinguda la fe tot el món se’t transforma i ja res no torna a ser igual. Jesucrist ho deia, que la fe mou muntanyes, i no ens enganyava, parlava de forma literal. Jo, em sap greu dir-ho, encara no he conegut aquesta fe transformadora, però hi estic treballant de manera oberta i polièdrica. Ara proposo una possibilitat:
No heu mirat mai amb atenció i convicció aquelles imatges tridimensionals que després de l’esforç s’il·luminen i ens mostren unes imatges confoses entre les filigranes acolorides i repetitives que tenim a ran de la mirada? Doncs aquella llum és la fe. Una meravella impensada, un triomf del convenciment, el premi d’una vida de bondat, la llum de tots els estels a dins de la mirada. Quan alguna vegada hem vist la imatge buscada ja ens és més senzill tornar-hi a entrar. I sempre ens provoca una alegria íntima, plàcida, sorprenent.
Hi ha religions al món que han tastat aquest destí. Diuen que el Buda va aconseguir la il·luminació (diguem-ne fe) després d’asseure’s sota una figuera immòbil tot el temps que calgués fins a entendre-ho i poder-ho explicar. No dic que aquest sigui el camí (o en tot cas l’únic camí), però sí que podria ser una resposta. Altres religions s’han enfilat per l’espai i la vida volant com com ocells amics i obrint portes encallades fins llavors. No dic tampoc que haguem de menjar bolets per obtenir la fe, però si que estem envoltats de portes que se’ns poden obrir. I nosaltres també les tenim, amagades rere fenòmens excepcionals o quotidians que ens qüestionen monotonies i resignacions. On són aquests portals? Cadascú pot tenir el seu: una trobada impensada, una cançó que ens rellisca gola endins, una brillantor especial a l’espai que ens provoca un somriure i un respirar millor, un lloc estimat, un record recurrent, una obra generosa donada o rebuda. Només ens cal estar atents per a fer el primer pas. Diuen que les casualitats no existeixen, però molt sovint penso que algunes coincidències impossibles podrien ser una proposta de gir en el camí.
Aquest diumenge, dia 5 d’octubre de 2025, el mossèn ha llegit la lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10) i ha dit. En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe». El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar, us obeiria“.
Jesucrist no parlava en va. Pensem’hi.
Aleix Font, 7 d’octubre de 2025.
