NOMÉS TERRA, NOMÉS PLUJA, NOMÉS FANG
Edicions del Periscopi
202 pàgines
Buscant a internet dades de Montse Albets, a la pàgina de l’editorial El Periscopi hi he trobat aquesta resenya que transcric.
Montse Albets Reig (Mataró, 1977) ha treballat de llibretera, correctora, assessora editorial i conductora de clubs de lectura. Té estudis de filologia catalana i un grau de mestre en educació infantil, en què es va interessar especialment en la comprensió lectora i la lectura en veu alta. Ha fet formació complementària en literatura, entre d’altres llocs a l’Ateneu Barcelonès i al Campus Lolita. Ha guanyat el XXXVI Premi de Narracions Curtes Ferran Canyameres pel conte «Convivència veïnal». Només terra, només pluja, només fang és la seva primera novel·la, on hi té un paper important la memòria i la parla oral per narrar les relacions i les emocions dels seus personatges.
La Montse Albets, crec que ha escrit un llibre profund, d’aquells que quan els vas llegint saps que t’està parlant d’alguna cosa que tu (jo) no saps capir d’inici però intueixes que és quelcom grandiós. Quan finalment la història va madurant te n’adones que no era difícil, que la cosa era fàcil, molt fàcil, massa fàcil i que només calia creure allò que estaves llegint.
A la sinopsi hi diu literalment això:
A Ca la Vídua, un petit mas de les afores d’un poble instal·lat a la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència de tots aquells que hi viuran i que esperin pacientment el retorn de l’última dona de la família. I un dia hi arriba la Maria, arrassant una gelor colossal. Mig viva i mig morta; completament desconcertada. El seu aïllament només es veurà estorbat per les visites de dos veïns: a Manel, un home discret, i la seva companya, la Cristineta, que irromp com una riuada a la vida dels altres.
Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble és remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història rebusquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida.
Els camins del dol són difícils d’entendre. Hi ha gent que clasifica les diferents etapes que necessàriament cal passar per superar el tràngol. Sigui com sigui, el dol és un ritus ancestral arrelat al moll de l’os de la vida mateixa i no existeixen medecines, només cal transitar.
La racomanació que us faig és que el llegiu, que assaboriu el llenguatge, les frases, les situacions, la duresa de la vida i el soroll de l’entorn. Us agradarà.
Aleix Font, 25 de juliol de 2025.
