DE QUATRE GRAPES
Traducció de Bel Olid
Angle Editorial
441 pàgines
De quatre grapes és, sens dubte, un dels fenòmens literaris més trencadors i comentats dels darrers temps. Escrit per la polifacètica artista, cineasta i escriptora Miranda July i traduït al català per Bel Olid. El llibre és una autèntica bomba de profunditat sobre el desig, la maduresa femenina i els límits de la monogàmia.
Un viatge que es queda a mitges. La història ens presenta una narradora anònima —una artista de quaranta-cinc anys força reconeguda, molt semblant a la mateixa Miranda July— que decideix fer un viatge en cotxe tota sola creuant els Estats Units, des de Los Angeles fins a Nova York, per “retrobar-se”.
El gir de guió (i el motor de la novel·la) és que, només trenta minuts després d’haver sortit de casa, s’atura en un motel de carretera vulgar de la perifèria de Los Angeles, hi lloga una habitació i decideix no moure’s durant tres setmanes. A partir d’aquí, menteix la seva família (marit i fill) fent-los creure que avança pel mapa, mentre s’obsessiona de manera gairebé adolescent per Davey, un jove empleat d’una companyia de lloguer de cotxes.
La desmitificació de la menopausa. July escriu sobre la perimenopausa i la mitjana edat sense cap mena de vergonya ni dramatisme clàssic. No ho tracta com el final de la joventut, sinó com una fase elèctrica, hormonal i profundament lliure, plena de desig sexual i qüestionaments existencials.
L’estil de Miranda July és reconeixible al primer segon. És capaç de passar de situacions incòmodes o escenes de sexes molt gràfiques (i bastant peculiars) a reflexions filosòfiques i emotives de gran calat sobre què vol dir cuidar un fill o sostenir un matrimoni.
L’habitació com a metàfora. Per passar les tres setmanes, la protagonista és gasta milers de dòlars transformant de dalt a baix la “cutre” habitació de motel a un espai de luxe de disseny. Aquest aïllament funciona com una bombolla psicològica on es despulla completament de les etiquetes de “mare” i “esposa”.
En resum, si t’interessen les històries que trenquin els tabús de l’envelliment femení amb un toc d’art d’avantguarda i humor surrealista, t’encantarà. Si prefereixes estructures narratives tradicionals i personatges emocionalment responsables, et farà venir ganes de llençar el llibre per la finestra. En qualsevol dels dos casos, no us deixarà indiferent. He de confessar que jo sóc d’aquests últims, però he persistit en el relat fins al final. N’he obtingut una mena d’aura de comprensió que, en el meu cas, és també un impuls de felicitat.
Aleix Font, 2 de juliol de 2026.
