AQUEST TROS DE VIDA

Premi Ramon Llull 2025

Columna

324 pàgines

L’Estel Solé em va captivar al primer llibre que li vaig llegir, “Si no puc volar” (http://aleixcolonia.com/estel-sole/) i des de llavors, quan la veia a la televisió pensava, vet aquí una dona excepcional. Però literàriament en vaig anar perdent la pista, Fins que aquest any, tot buscant i remenant algun llibre per Sant Jordi em vaig trobar el que avui comento, Aquest tros de vida, i sense cap altra referència que el nom de l’autora i, ho confesso, la mida de la lletra, el vaig comprar. Potser us costarà de creure que fins ara no l’he pogut llegir; d’altres llibres s’han colat al seu davant i fins que no els he acabat tots no m’hi he posat. M’heu de creure, m’ha fascinat.

Des del meu pobre enteniment diria que Estel Solé és la millor escriptora de la literatura catalana dels darrers anys, és la campiona olímpica de les metàfores, la reina de les descripcions sentimentals. Coincideixo i aplaudeixo la decisió del jurat del Premi Ramon Llull d’enguany d’haver-lo seleccionat com a guanyador del concurs. Pensareu que sóc molt agosarat afirmar-ho sense haver llegit els altres, però tinc la sensació que millor no és pot fer, és impossible. Penseu que el jurat del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2025 estava format per persones d’alta categoria intel·lectual: Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Gerard Quintana, Carme Riera i Emili Rosales, i estic convençut que han filat prim i, com jo, s’hi han enlluernat.

Es tracta d’un llibre íntim i introspectiu, coral, polifacètic, reivindicatiu, transgressor i també dolç, ple de metàfores. Les metàfores enriqueixen el llenguatge, l’omplen de bellesa i demostren una gran intel·ligència per part de qui se les inventa, de qui les utilitza amb precisió quirúrgica. Comença amb la Lena, la protagonista, amb l’ensulsiada de les seves il·lusions, tan sentimentals com professionals. Atrafegada com va per conciliar la vida domèstica amb un repte professional que veu assequible, perd el seu ordenador on hi tenia tots els treballs, tots els seus esforços laborals. Quan un home gran li comunica que ha l’ha trobat i que el passi a recollir, ella, agraïda li diu que si mai necessita algun favor no dubti a comunicar-li-ho. Aquí s’obre la porta de la gran aventura que la portarà a conèixer altres vides, altres situacions complicades, altres lluites que també són la seva. I ves qui ho diria, a vegades te n’adones que hi ha altres paisatges al món tan bonics com el que tu tenies. Transcric la contraportada del llibre que amb altres paraules us explicarà el mateix jo.

“La Lena és una científica ambiciosa que malda per conciliar les fites laborals amb la criança. Quan és a dalt de tot de l’escala de les il·lusions, un parell de sotracs vitals la tornen a la graella de sortida. En plena desfeta personal, desafiant el seu matrimoni, l’opinió aliena i, fins i tot, a ella mateixa, decideix emprendre un viatge inesperat amb l’Abel que la porta a Occitània, a casa Margue i Benoit. La convivència amb els tres desconeguts farà que la Lena es plantegi dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor.

Aquest tros de vida explora amb sensibilitat la cruesa vital i la força per continuar endavant. Amb una escriptura precisa i carregada d’intensitat emocional, Estel Solé ens ofereix un relat captivador que ens parla de la fragilitat i la resiliència humanes.

«L’última llum del dia arriba atenuada al bosc i em regala un paisatge de conte a l’hora màgica. A la dreta del camí, al costat d’uns avets, les arrels sobreexides d’un faig em barren el pas; recobertes per capes de molsa verdíssima i humida, semblen vestides d’alta costura. Giro sobre mi mateixa i observo l’entorn com si volgués fer-lo entrar dins meu. Badar, quin plaer i quin luxe! Vaig sempre amb els aclucalls als ulls, seguint mig cega el ritme imperiós de la rutina, i ara m’adono que no era conscient de fins a quin punt trobava a faltar de mirar una mica més enllà, improvisar i ser jo una altra vegada. Ara i aquí, en aquest bosc de fades amagades, les hores i els minuts em tornen a pertànyer».

Aleix Font, 28 d’octubre de 2025