BATRE RECORDS
Ed. Fonoll
120 pàgines
A internet hi diu que Anna Sàez Mateu és nascuda a la Granja d’Escarp el1969), que és una periodista catalana, directora del diari Segre des de setembre de 2023..llicenciada en Filologia hispànica i que com a escriptora ha publicat diversos llibres, entre els quals destaquen Lleida, el Pirineu i la Plana, Ermengol, 25 anys no són res, Cristòfol íntim i Batre records (Editorial Fonoll) .Al 2025 publica un llibre de crònica negra: L’Enverinadora:una assassina en sèrie rural (Pòrtic).
El d’avui consta d’uns setanta contes on s’hi escriuen els antics records d’ella al poble i també dels que li han transmès les padrines i altres personatges d’aquelles zones rurals on les tradicions mil·lenàries perviuen, o més ben dit, pervivien, fins a èpoques recents. Pels que tenim una edat, moltes de les coses que escriu ens sonen i ens ressonen pels racons de la memòria. I potser és per això que m’ha agradat tant de llegir-lo. Només una ombra de recança, reconec que tinc el gran defecte de ser esquerp a tot allò que ve d’aquest ric país en escriptors, poetes, pintors i també en policies torturadors i gent que ens odia i ens maltracta. Per això quan em parlen amb admiració de personatges del país veí, no sé, sento com una mena de cremor d’estómac que em fa pensar “quina llàstima, tan bonic que era aquest llibre. En un dels contes hi diu que el Mestre Ricard Vives, quan va saber que un submarí alemany havia enfonsat el vaixell al que hi anava el seu amic Enric Granados, ell es va negar a interpretar música alemanya durant la resta de la seva vida. Jo hi estic totalment d’acord.
A la contraportada del llibre hi diu això:
Hi ha qui col·lecciona segells i hi ha qui col·lecciona rècords, propis i aliens. Aquest llibre és una mirada al passat sense nostàlgia, una teranyina de memòries que atrapa un món que ja no existeix. És la tristor de la postguerra i l’estraperlo, l’alegria de les roselles esquitxant de primavera el paisatge d’una infància rural. És un viatge en el temps. Un retorn. És néixer a la fi del món, el poble tancat per un horitzó de serres blaves on s’acabava la carretera. Non plus ultra.
Aleix Font, 20 d’octubre de 2025.
