ENRIC VILALTA
LLUM ETERNA
Edit. Letra Minúscula
171 pàgines.
A la contraportada del llibre hi trobarem una petita biografia professionals, una mena de currículum.
“Enric Vilalta Pons( Berga, 1968) éscreatiu publicitarii porta mitja vida treballant en l’autopromoció televisiva a Televisió de Catalunya. Amb una mitjana d’un guió diari, després d’anys treballant amb les històries dels altres, ara ha comès l’atreviment de crear històries pròpies.Guanyador del concurs literari“Elefant torrat”de narrativa curta en clau d’humor 2002 publicat per Cossetània, finalista del concurs de narrativa breu“Víctor Mora” 2003 i autor del recull de contes“La poteta”, aquesta és la seva primera novel·la.” Entenc que escriure un guió diari per televisió acrediten qualsevol persona com a un escriptor qualificat i és una garantia per llegir les seves obres amb una certa tranquil·litat.
Hi ha autors que comencen les seves obres pel començament i n’hi ha que les comencen per l’acabament. Igual n’hi ha que les acaben pel final i n’hi ha que les acaben pel començament. Si he sabut interpretar correctament aquesta Llum Eterna, afirmaria que aquesta obra és una d’aquestes. A la sinopsi de l’obra hi diu: “Tomas Porta, un reconegut director de música antiga, assisteix impotent als primers dies en coma de la seva estimada, la famosa soprano nord-americana Louise Mayer, que ha patit un greu accident de cotxe. Caient al parany de la droga, en Tomas inicia una espiral de bogeria on es barregen records de la seva infantesa a Tortosa, la complicada relació amb el pare, la fugida de la mare, moments del seu antic matrimoni i un somni inquietat que té des de fa molts anys. El desencadenant de tot, el missatge al mòbil que la Lou li va enviar…. tres hores després de l’accident!”
Així doncs, el dilema és: on comença la bogeria i on acaba la lucidesa. Què ens hem de creure i què ens vol dir l’autor. Són de fiar els festivals de Tolosa de Llenguadoc? Decidiu-ho vosaltres, que jo no arribo a tant.
Aleix Font, 23 d’agost de 2025.
