VIURE RÀPID
Premi Goncourt
Traducció d’Imma Falcó
Amsterdam Llibres
181 pàgines
A Viquipèdia hi trobo el comentari que resumeixo
“Brigitte Giraud va néixer l’1 de novembre de 1960 a Sidi-bel-Abbès (Algèria) i actualment viu a Lió. El 1997 va publicar la seva primera novel·la, Chambre des parents i posteriorment diversos llibres, novel·les, contes o reculls de contes. La novel·la Vivre vite, premiada amb el Goncourt, és en homenatge a Claude, el seu marit mort en un accident de moto l’any 1999.”
I aquí és on volia arribar, perquè tal com vas llegint aquest llibre vas tenint la sensació que Brigitte Giraud està parlant en primera persona i això fa que el relat sigui més potent. El títol, suposo que ja ho sabíeu, és una frase famosa d’aquells temps antics en què els joves rebels se la van fer seva i alguns fins i tot de manera literal. Hi ha un llibre Viure ràpid, morir jove: Un bitllet d’anada i tornada al més enllà, d’Alexandre José Gonzàlez Hipòlito, però en realitat, aquesta frase emblemàtica es va atribuir a James Dean, suposo per que reflexava la vida i el destí d’aquell mític actor. Però en realitat correspon a una a una línea de diàleg que diu John Derek en una peli de l’any 1949 en la que hi actua Humphrey Bogart com a protagonista.
A la contraportada hi diu això:
“Una novel·la vertiginosa i devastadora que intenta donar resposta a la mort inesperada del Claude, la parella de Brigitte Giraud, vint anys enrere.”
«Vaig quedar com magnetitzada per aquell enigma que s’obria davant meu, atrapada per aquella doble missió impossible. Comprar la casa i trobar les armes amagades. […] Va ser una cosa inesperada, i no hi vaig saber ensumar l’espiral que ens havia de capgirar la vida. […] Perquè la casa és al centre del qual va provocar l’accident.»
En un relat veloç que és llegeix com una veritable compte enrere, Brigitte Giraud intenta desentrellar què va provocar l’accident de moto que va fer perdre la vida al seu marit el 22 de juny de 1999. Vint anys més tard, fa la vista enrere als fets imprevisibles que van portar a l’inevitable i torna a indagar en aquelles preguntes que continuen sense resposta. Va ser la casualitat? El destí? Un seguit de coincidències nefastes?
Mentre observem l’ànsia d’una parella per mudar-se, les presses per començar a reformar-ho tot, les corredisses per anar a buscar el nen a l’escola, els plans i els canvis de plans a última hora… ens adonem que viure o, més aviat, viure ràpid, és perillós”.
Si llegiu aquesta novel·la descobrireu una manera curiosa de relatar aquest fet tràgic i potser coincidireu amb mi en pensar que la literatura francesa, actualment està a la vanguarda de la literatura mundial, si més no de la que jo conec.
Aleix Font, 14 d’agost de 2025.
