CASA MEVA

cèlia sanchez-mústich

Per acomiadar l’any, què millor que un poema de Cèlia Sànchez-Mústich Casa meva Casa meva és petita però confortant. Portes de faig, terra de gres català… La sala és ambientada per un oli que figura una tassa fumejant de cafè, i al sostre hi ha bigues de fusta que sempre em recorden les vies del tren. Hi ha un gat de mentida -fet a consciència, perquè tothom hi caigui- sobre un bagul al rebedor. La cuina és funcional i alegre, i dóna a un pati que algun dia —ho tinc…

Read More