LA INTRUSA

L’altra Editorial

188 pàgines

Irene Pujadas ens ha escrit un llibre de viatges. Bé, ben bé de viatges no, però sí que hi ha un viatge. De fet, què és un viatge? Anar d’aquí a allà? Jo crec que moure’t d’un lloc a un altre no fa un viatge, perquè si fos així ens indicarien els paràmetres necessaris per acceptar la categoria: si s’han de fer més de dos quilòmetres, o més de cent. Si dic “He anat de viatge fins la botiga de la cantonada” tothom es posaria a riure. En canvi si dic “He anat de viatge a París” llavors tothom dirà “Ah, a París” i sonarà com un reconeixement d’una certa categoria. Però si no els he dit que només he anat a París per entregar un encàrrec i he tornat sense visitar cap museu ni cap gran edifici, potser els estaré enganyant, perquè això no és un viatge, és com anar fins la cantonada però una mica més enllà. Perquè el viatge ha de comportar uns certs components, lúdics, pedagògics, culinaris, satisfactoris. Els de les agències de viatges van fer córrer la consigna de “Viatjar és fer cultura”, i això ha fet que hi hagi molta gent que coneguin més museus de Bratislava, de Budapest o d’Estocolm que no pas de Barcelona; vaja cultura! Hi ha gent també que ha anat “de viatge” fins als Estats Units, però ni saben el nom dels estats, ni cap de les seves capitals, no saben si Colorado és més gran que Idaho o si Califòrnia és més petit que Alaska; vaja cultura! O sigui, que viatjar no té res a veure amb la cultura. A mi, quan em pregunten si m’agrada viatjar sempre els dic que no, i això no és ben bé cert. Perquè a mi sí que m’agrada viatjar, per Catalunya. I escoltar la manera de parlar dels llocs on vaig, i les seves històries, i les seves diversions. Però si els ho dic em miren condescendents, com volent dir, Vaja viatge!

La Diana, la protagonista del llibre d’Irene Pujadas, també fa un viatge, també coneix maneres de ser, maneres de viure, maneres de treballar o de divertir-se, però no sé si n’ha tret cap conclusió determinant. Potser sí, potser a partir d’ara es mirarà la vida, exterior, d’una altra manera, més de valorar qualsevol cosa. O potser no.

Irene Pujadas és una bona escriptora, vull dir que escriu molt bé, té molt d’idioma. El problema, per mi, és el què, no el com. Perquè quan vaig veure el títol del llibre i, sobretot, quan vaig llegir les alabances a la contraportada, vaig pensar que anava de viatges, o d’intruses. No em vaig imaginar mai que pogués tractar de, com ho diria, La Introspecció Subjectiva? La Subjectivitat Inclusiva? O potser la Metàfora Absoluta. Mireu, quan aquell escriptor anglès, Lewis Carroll, va escriure l’Alícia en Terra de Meravelles, parlava de situacions insòlites, de metàfores que ens il·luminava situacions conegudes. La Intrusa, potser també va d’això, però jo no he sabut trobar. Suposo que ja heu endevinat que no m’ha agradat gaire. Em disculpareu, oi?

No us el puc aconsellar, i em raca, perquè sempre és millor parlar en positiu. I em sap greu. Potser si jo en sabés més, també hauria arribat a la conclusió del crític d’El País, o el del Periódico quan diuen, a la contraportada, “Àcida i incisiva, com si una extraterrestre de mirada elèctrica contemplés les certeses mínimes del món. Pujadas detecta amb naturalitat, i sense mortificar-se gaire, l’absurd, o el metafísic, dels actes més banals, encara que vagin plens de perills”, Ponc Puigdevall, Quadern | El País”

“Pujadas té una mirada calderiana: les situacions quotidianes s’esquerden, i emergeixen veritats pudents”, Valèria Gaillard, El Periódico”

Ves si no és bonic això que diuen, ells, oi?

Aleix Font, 19 de desembre de 2025