ARA VINC !
O com costa molt ser bona persona i bon emprenedor
L’Eduard era un “manetes”, o sigui un xicot d’aquells que tan et pot arreglar una fuita d’aigua, com instal·lar-te un ventilador d’aquells del sostre. I per això era molt sol·licitat per les mestresses de casa del poble. Havia treballat com a lampista d’una empresa de la construcció. Quan es feia un edifici, l’empresa on treballava hi entraven per a fer tota la instal·lació de llums, endolls, quadres de connexions etc. i l’Eduard era eficient, era bo. A més a més, com que estaven en contacte amb les altres empreses contractades per a fer les seves especialitats, fer les parets, pintar, decorar etc. ell s’hi fixava i en sabia els detalls que l’acreditaven com un bon treballador: Abans d’encimentar s’ha de mullar, o bé, abans de pintar cal imprimar, etc.
Un dia, per aquelles coses del capitalisme desmarxat, l’empresa va entrar en crisi i van haver d’acomiadar molts treballadors, no només els del ram de l’electricitat, sinó també paletes i pintors. Va ser molt més endavant que es va assabentar que les empreses continuaven treballant amb altres noms i altres empleats que s’avenien a cobrar menys del que cobrava ell. Ja se sap que en el capitalisme la cosa més important és el benefici, del propietari és clar, i que una de les maneres d’aconseguir-lo és reduir despeses, sobretot en els costos laborals. I d’aquesta manera, l’Eduard es va trobar a l’atur i amb molt poques possibilitats de trobar feina qualificada.
Quan la paga de l’atur es va acabar es va haver d’espavilar. Cansat de vagar per empreses constructores que li prometien d’avisar-lo si hi havia alguna vacant, va donar veus pel poble, per a fer pegats, i es va trobar que un dia una veïna li va preguntar si es veia en cor de fer-li una instal·lació de llums a una habitació que havien de rehabilitar. Ell va fer un treball perfecte, i no només d’electricista sinó que també li va tapar les regates per amagava els fils i també es va oferir per pintar. Un treball impecable, vaja, i bé de preu perquè s’estalvien els impostos i també la part del preu que abans era pel propietari, la que era per la filla del propietari que feia d’oficinista de l’empresa, la part pel cunyat del propietari que també tenia un càrrec de borinot, etc. I tan contenta va quedar la veïna que ho va explicar a la cua del pa.
No va trigar gaire a venir una altra dona per demanar-li quan li cobraria per pintar-li el menjador. L’Eduard va fer números de material i d’hores que hi destinaria i hi va afegir un percentatge per cobrir els dies que després estaria aturat. La dona ho va trobar més que acceptable i el va contractar. L’Eduard va fer un treball de categoria, net i polit. I tots van quedar contents.
De seguida en va venir una altra, ara per arreglar-li una paret que tenia humitats, una altra que volia posar un aparell d’aigua osmòtica, i una altra que volia treure la banyera per tenir només dutxa “És que ens fem grans i això de la banyera és un problema”. Poc a poc es va donar compte que inclús en un poble petit com Santa Coloma hi ha més feina de la que pugui suportar un home sol, encara que sigui “un manetes”. Però l’Eduard no sabia dir que no.
Es va organitzar de manera que feia les feines per ordre d’antiguitat, però de tant en tant li sortia alguna urgència “és que tinc una fuita d’aigua!”. I els terminis previstos d’acabament se li anaven allargant. També es trobava amb algunes dones molt espavilades, que li deien alguna mentida per no entrar a la llista d’espera “És que se’ns casa la filla i necessitem l’habitació enllestida abans del juliol” Ara es trobava sovint que s’havia d’amagar quan sortia pel carrer “Òstres, la Leocàdia!”, i canviava de carrer fent veure que no l’havia vist. Alguna altra el cridava “Eduaaaard!, no t’amaguis que t’he vist” I es trobava aclaparat per tantes obligacions.
Fins que un dia que estava fent una dutxa nova a ca la Maria dels Tions, només feia que pensar en tots els treballs que tenia emparaulats: a l’Antònia del Nas li vaig dir que hi aniria abans de la festa major i encara no hi he anat. A l’Engràcia dels Morros ja no sé què li he de dir. A la Roberta de cal Xic li tinc el dormitori sense llum, i la de ca l’ Òndia té el menjador empantanegat des de feia tres setmanes i no para de venir a casa per fer-m’hi anar. No sé pas què faré, perquè aquí a cal Tions en tinc per dies. Va mirar l’habitació de la dutxa sense rajoles i sense aigua, amb els aplics encara per posar i un volcà de ciment amb l’aigua dins del cràter per pastar, i el món li va caure al damunt. Va sortir esperitat.
– On vas? li va dir la Maria
– Ara vinc! li va contestar.
Han passat dues setmanes i la dutxa continua igual, com una cova de lladres, amb el ciment que s’ha espatllat i havent-se de rentar la cara amb aigua de la font. L’Eduard està amagat a casa seva, a les fosques, sense obrir quan el venen a trucar.
– Eduard!, sabem que estàs aquí.
Una tropa de dones fan guàrdia a la porta per veure’l sortir. Però res, no hi ha cap moviment. Una dona va opinar “I si s’ha mort?”. Van anar a buscar l’agutzil que després de molt trucar va acabar espanyant la porta. Totes les dones van entrar a empentes per mor de ser les primeres de la llista. Se’l van trobar arraulit a un racó del llit cantant una somsònia fluixeta que anava repetint: Ara vinc, ara vinc, ara vinc, ara……..
Aleix Font, 23 de juliol de 2022.
