EL TRAÏDOR, dos mil anys de repugnància.
Traïdor és una paraula que defineix un personatge maleït des dels origens de la humanitat, perquè va contra allò que més estimem, la família, els amics, el grup o la nació.
Durant la meva joventut , amb setze o divuit anys, cap a les acaballes dels anys seixanta, quan la lluita contra el franquisme tenia qualificatius de bellesa sublim entre alguns sectors conscienciats de la població de Catalunya, nosaltres vam aconseguir col·locar un infiltrat dins d’un grup comunista que estava fent proselitisme al jovent de la Colònia. Un bon dia van plantejar de fer unes pintades als murs de la fàbrica i el company ens en va informar. Nosaltres vam decidir donar-los cobertura sense que ells ho sabessin, i vam establir una xarxa de vigilància que avisaria al company si hi havia cap perill. La nit de la pintada, abans que ells es trobessin ja estàvem amagats als llocs de vigilància i amb els xiulets a punt per donar l’alarma en cas d’algun imprevist. No va passar res, les pintades es van realitzar i nosaltres vam tornar a casa sense que mai ho arribessin a saber.
Dies després, quan el pare va comentar l’afer de les pintades, jo li vaig comentar que nosaltres hi havíem estat, que teníem un infiltrat dins del grup i els havíem donat cobertura de manera anònima. La reacció del pare em va deixar molt preocupat, em va dir: “Això que heu fet no està gens bé. No has de voler mai fer de traïdor, i allò que fa el vostre company no és res més que un acte de traïció, perquè està actuant enmig d’amics per espiar-los. Si mai t’ho proposen a tu, rebutja-ho, i si aprecies al company que ho està fent, digues-li que ho deixi córrer” I així ho vaig fer. El company, al qui tampoc no li venia gaire de gust la tasca que feia, va sortir del grup i mai més, ni ell ni cap dels meus amics, que jo sàpiga, no hem fet cap feina de traïdor.
La figura del traïdor és la més repugnant de totes les que conformen la societat de persones. Pitjor que un assassí, més fastigosa que un borratxo, que un viciós, que qualsevol mena de criminal. El traïdor és el personatge més baix de tots els desgraciats que mai ha creat la humanitat. En la història religiosa, Judes encarna el més abjecte de tots els personatges que hi surten. Ni Herodes, ni Pilats, ni Barrabàs, ni els torturadors que assotaven Jesús, ni el guàrdia que li va clavar la llança són tan dignes de menyspreu com el traïdor.
Qui és el traïdor? El traïdor és un personatge de la pròpia sang, del cercle més íntim del grup humà al que vol trair. Un guàrdia civil infiltrat dins els grups independentistes no és un traïdor, perquè ell no forma part del grup emocional, sinó que és un mercenari que lluita contra nosaltres. La Inés Arrimadas no és cap traïdora, perquè ella té el cor i el sentiment a la seva Almeria espanyola i lluita per l’imperi de la seva pàtria. Els immigrants de primera generació que ara voten massivament per Ciudadanos no són traïdors a Catalunya, perquè encara porten l’enyorança d’una pàtria antiga feta de fandangos i oliveres. Els traïdors són la Dolors Montserrat o el Millo, que van créixer escoltant sardanes i que per interessos econòmics lluiten contra el seu país. Els traïdors són aquells que amb solatge català, es passen a ideologies enemigues del sentir català, amb l’aspiració d’un càrrec de poder (o fins i tot per por a la repressió de les forces espanyoles). Traïdors són els nois nascuts i crescuts a Catalunya que per qüestions d’ignorància o de massa tele madrilenya s’emboliquen en banderes espanyoles i alcen el braç a la romana. I traïdors són tots aquells que durant la dictadura passaven informes periòdics a la guàrdia civil sobre el meu pare per rebre tan sols uns copets a l’espatlla. Traidors, al meu parer, són el Ramon Espadaler d’Unió Democràtica, el Santi Vila que va marxar cames ajudeu-me quan anaven mal dades al govern de la Generalitat, i sobretot, el paradigma de traïdor és aquell famós Mikel Lejarza Egui, El Lobo per la policia espanyola, un xicot basc que es va infiltrar a ETA i va estar passant informacions a la tenebrosa policia espanyola a canvi d’una paga mensual: les famoses trenta monedes de plata (ara s’ha sabut que La Vanguardia, el famós diari botifler, li va donar cobertura per mitjà d’un contracte laboral). La premsa espanyola i els periodistes domesticats el volen fer passar per un espia, amb l’aurèola de romanticisme que això té. Però segons la meva manera de pensar aquest Mikel no va ser un espia, va ser un traïdor al seu País, als seus companys, al seus veïns, i per això tindrà el seu càstig, si no en aquesta vida en forma d’insomnis i penediments, en la propera quan li rebutgin l’entrada a aquell Cel d’agraïments i felicitacions.
A la Colònia Güell hi teníem, en els anys foscos de la dictadura, un secretari a l’ajuntament, falangista i violent, nascut a Valladolid i que presumia d’haver sigut amic de José Antonio Primo de Rivera. Tenia tot el poble atemorit i quan ell passava pel carrer la gent ajupia el cap i si podien passaven per l’altre costat de la vorera. Coneixent el tarannà mesell dels veïns n’abusava i a qualsevol que li portés la contrària l’humiliava en públic amb uns crits que se sentien per tot el veïnat. Però amb el meu pare no podia. Suposo que pels informes de la policia era coneixedor de la seva integritat i que no es deixaria humiliar. Per això mai no hi va tenir cap topada i fins i tot un dia, en una partida de cartes a l’Ateneu del poble, se li va acudir de dir “En este pueblo sólo hay dos personas con cojones, uno soy yo y el otro es Font”. Naturalment aquesta afirmació va arribar de seguida a orelles del meu pare i va ser un dels homenatges més grans que mai li haguessin fet. I això té a veure amb la figura del traïdor i de l’íntegre. El traïdor és repugnant, mentre que l’íntegre mereix la nostra veneració, encara que siguin de l’altre costat de la trinxera.
Aleix Font – 23 de febrer de 2019
