TEMPS DE SEGONA MÀ, d’Svetlana Aleksiévitx

temps-de-segona-mà---1r.web

Estic llegint un d’aquells llibres meravellosos que t’atrapen només de començar i que et fan la sensació que els han escrit pensant directament amb tu. Tot just l’he començat i ja m’obliga a parlar-ne, a comentar qualsevol de les frases que minut a minut vas paladejant com aquell qui es menja un braç de gitano de nata i el fa durar per por que no s’acabi massa aviat.

 

Només estic a la pàgina trenta, de les més de cinc-centes que té, i tinc la sensació que, a risc de fer-me pesat, n’hauré de parlar en altres ocasions, perquè allò que hi diu és massa valuós per confiar-ho només a la meva memòria.

 

Avui vull comentar un concepte que m’he plantejat al llarg de la meva vida sense acabar de resoldre’l mai. Perquè si bé és veritat que m’he sentit fidel a una de les opcions, l’altra sempre ha tret el cap per seduir-me. Diu això:

 

“La persona ha d’escollir tot el temps: la llibertat amb patiments, o el benestar i una vida ben organitzada, la llibertat amb els patiments, o la felicitat sense llibertat. I la majoria de les persones escullen la segona via”

 

Havia acabat de llegir un altre llibre, “La filla del capità Groc”, on Víctor Amela ens narra la vida del darrer capità carlí al Maestrat de Forcall i Morella, i m’adonava que els codis morals d’aquella gent rude i endarrerida eren bàsicament els mateixos que m’han guiat al llarg de la vida, la fidelitat a un ideal, a una causa, la insubornable lleialtat als meus amics, uns valors basats en la terra, l’ètica antiga d’allò que està bé i allò que no s’ha de fer. No puc deixar de preguntar-me el per què les polítiques de progrés han anat tantes vegades de bracet amb la falta d’ètica, o més ben dit, amb una ètica farcida d’enganys, de corrupció i de traïció on allò que s’imposa és el guany material, el triomf econòmic, la immediatesa dinerària.

 

El femer mediambiental fa dir a molta gent “tots són iguals i quan arriben al poder el primer que fan és posar la mà al calaix”. Doncs no, no tots són iguals, i hem de treballar perquè en un futur situat en l’horitzó de la vida dels nostres néts l’escala de valors es torni a situar en la mesura de l’ànima i no en la del compte corrent del banc. Ens cal valorar el goig de la nostra intimitat pel damunt de l’objectivitat dels Papers de Panamà.

 

 

Tornant al llibre de l’Amela, quan els liberals van destruir les tenebres del món eclesiàstic, també van relegar els topalls morals que cadascú portava a dins i  van obrir la veda al “tot s’hi val”. Ens van deixar orfes de l’íntima recompensa pels nostres sacrificis. Vam passar de ser els herois a ser uns egoistes. Diuen:  “tant defensar la llibertat i a casa seva passen gana”, que vol dir “jo sí que em porto bé, no m’embolico en res i a la que baden els pispo les ametlles del seu camp”. I els que diuen això, a més, compten amb el suport dels aparells de l’Estat, exèrcit, jutges i policies. Perquè l’Estat no és partidari de l’honradesa insubornable d’homes de pedra picada. I l’arma de la por doblega els brots tendres i crea boscos d’arbres ajaçats. Ai la por! Ningú està lliure de la por i l’Estat ben bé que ho sap.

 

 

Digueu-me vell i antiquat si ho voleu, però estic convençut que ens cal tornar als anhels antics, hem de recuperar aquella veu interior que ens guiava pel camí recte del servei als somnis. I això no vol dir que tots esdevinguem capitans del Maestrat, això vol dir que al fons del pensament sempre hi ha d’haver una llum que ens indiqui el que hem de fer, o el que hauríem de fer per ser feliços, i quan algú faronegi de molts diners al banc, tots puguem pensar “quantes famílies a la misèria per culpa d’aquest miserable”. Només això.

 

Aleix Font.

3 de maig de 2016.

Related posts

Leave a Comment