EL PECAT PER OMISSIÓ i L’ESGLÈSIA CATALANA
Pecat per omissió vet aquí un dilema per l’església catalana.
Sovint començàvem la missa amb l’oració del Confiteor (Jo pecador), i quan antigament ens anàvem a confessar l’havíem de recitar obligatòriament:
Jo confesso a Déu totpoderós,
i a vosaltres germans,
que he pecat, per culpa meva,
de pensament, paraula, obra i omissió.
Per això demano a la Verge Maria,
Mare de Déu, als àngels i als sants,
i a vosaltres, germans,
que pregueu per mi a Déu, nostre Senyor
Sobre el pecat per omissió l’Enciclopèdia Catalana diu: Transgressió moralment imputable consistent a deixar de fer el que és degut.
El pecat per omissió és probablement la causa més comuna de pecar i de reincidir. Perquè el pecar per comissió (amb una c al davant) comporta una voluntat, una acció que ens compromet davant dels altres i sobretot davant nosaltres mateixos. El pecar per comissió ens fa traïdors als nostres principis i ens fa miserables en el judici de la comunitat. En canvi el pecat per omissió queda dissimulat, atenuat per la mandra i la indiferència, i el podem justificar per la ignorància: “No ho sabia, no ho vaig veure, tothom feia el mateix”. El pecat per omissió és el primer pecat que obre el camí cap a l’Infern.
Nosaltres, pobres obrers castigats per la misèria i els abusos de tots els poderosos, bàsicament pequem per omissió. Els altres pecats no estan al nostre abast:
La luxúria és més un anhel que una realitat
La gola és un pecat inabastable, no ens arriben els diners. I la seva derivada, l’alcoholisme, és més una desgràcia que un pecat.
L’avarícia entre els obrers és escassa per manca de possibilitats. En tot cas, un pobre avariciós és patètic.
La peresa ens la treuen a bastonades. Ja se’n encarreguen els amos i els policies de que treballem fins esllomar-nos.
L’ira té poc recorregut entre els pobres, de seguida ens quedem sols i ningú no ens parla si ens enfadem i si cridem més del compte.
L’enveja és un pecat més generalitzat entre els pobres, però si t’ho mires bé també és comprensible. Davant d’un món de luxe i consumisme, què pot fer l’obrer si no envejar: als altres que sempre són millors que ells, i també allò que ni té ni mai tindrà.
La supèrbia fa més riure que malícia. Supèrbia de què? De cobrar deu cèntims més que el teu company? De viatjar més?
Aquests pecats, referits als obrers de tot el món fan més riure que plorar.
En canvi el pecat per omissió queda ocult en els somriures dels obrers. A vegades saps d’un veí que no ho passa gaire bé i fas veure que no el veus: Pecat! Saps que a l’Ateneu, amb molt d’esforç oferiran obra de teatre i no hi vas: Pecat! Hi ha una manifestació a Barcelona pels drets del nostre poble i et quedes a casa mirant la pel·lícula de la tarda: Pecat! Però……..I els capellans què?
Els capellans d’avui en dia i potser de sempre no haurien de pecar per omissió. Ells que saben, que estudien, que prediquen tot allò que és dolent i que no s’ha de fer, no tenen excusa quan se saben les seves grans mancances. No n’hi ha prou que al cap de segles surti el màxim responsable i ens demani perdó per haver cremat tanta gent que no pensaven com ells. No és ètic que al cap de tants anys d’impunitat ara demanin perdó per tants abusos amb la canalla que tenien al seu abast. I no serà admissible que d’aquí a uns anys demanin perdó per no haver mogut un dit a favor del nostre poble quan demanàvem llibertat.
Els capellans sempre tenen una excusa per lliscar com les anguiles, sempre tenen una porta per on sortir quan les coses vagin mal dades, sempre preveuen els diferents estadis en que algun dia es trobaran. I així, aquell dia en que els catalans siguem independents sortirà el bisbe més important per dir-nos que ho sent molt, que sap que no van estar a l’alçada i que no tornarà a passar mai més, si més no fins la propera prova que es trobin al camí. I ens mostrarà els casos excepcionals que tenen guardats a la màniga, Poblet, Montserrat o el bisbe de Solsona, (veieu com sí que vam alçar la veu?) per justificar la gran traïció que l’església oficial va cometre contra el seu poble.
Jo, que m’he tornat misser per qüestions que van més enllà dels capellans, quan n’he tingut ocasió els he retret aquest silenci, i sempre m’han contestat amb frases fetes que em fan pensar que el mal ve de molt amunt: “Ui, és molt complicat això que dius”, o “l’església la composen gent de totes les ideologies i no podem prendre partit” etc. I és en va que els argumentés que no pretenc pas que es posin al costat dels que lluiten per la nostra independència, sinó que l’únic que demano és una actitud que demostri que estan dins la societat, que ens faci veure que són poble i que les seves paraules no seran les de sempre.
El diumenge dia 9 de novembre de 2014 es va fer una missa a la Colònia Güell en la que hi va assistir el bisbe de Sant Feliu, Agustí, i la van oficiar els dos capellans, mossèn Joan, capellà sortint, i mossèn Pere, capellà entrant. Va ser una presentació del nou prevere. El mateix dia dos milions de catalans anàvem a votar en una mena de referèndum (Consulta Popular No Referendària, en deien) sobre la independència del nostre País, cosa prou important en la vida de qualsevol país del món. Doncs bé, ni el bisbe ni els capellà entrant (el capellà sortint prou aclaparat estava veient que l’estaven expulsant) no van fer cap menció al cas. I jo em sentia profundament decebut. No esperava pas que el bisbe, aliè al poble de Catalunya, es pronunciés cap al cantó d’una votació favorable; no comptava que ens engresqués per anar a votar favorablement (cosa no gens descartable en qualsevol altre país del món). El que sí que hauria acceptat és un simple comentari que demostrés que l’església catalana es considerava part integrant i compromesa del nostre País. Quatre paraules a l’estil de: “Avui és un dia important pel nostre país, s’està consultant sobre la opinió que tenim de la independència. No us diré el que heu de votar ni si heu d’anar a votar, només us dic que actueu en consciència. I que Déu us beneeixi” Per exemple. Però van callar, van pecar del pecat per omissió.
Després la cosa va anar molt més enllà. El President Puigdemont va rebre l’encàrrec, mitjançant el programa polític més votat a les eleccions a la Generalitat, de convocar un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. I l’església va continuar callant. Cada diumenge escoltava al sermó com ens deien com hem d’actuar segons les escriptures, què hem de fer per ser bons, què cal fer per ser agradables a Déu, com cal ajudar als immigrants, què són les temptacions i que són les proves de Déu. Però cap menció al moment transcendental que viu el nostre poble, el seu poble. I quan van detenir el nostre govern, l’església va tornar a callar i amb això va caure de forma reiterativa en el greu pecat per omissió. A partir d’això, sabent que són profundament pecadors, amb quina autoritat poden predicar sobre l’ètica, amb quina credibilitat es poden adreçar al fons del meu cor.
L’actual Papa de Roma, Francesc, nascut a Buenos Aires amb el nom de Jorge Mario Bergoglio, va ser un clar exponent del pecat per omissió durant els anys de la terrible dictadura argentina. Ell va ser cap (provincial) dels jesuïtes argentins durant els pitjors anys del domini militar i alguns companys seus el van acusar de complicitat amb la detenció (segrest, tortura i mort) de dos sacerdots jesuïtes, Orlando Yorio i Francisco Jalics. Ell, el Papa actual, en el moment del conclave que el va escollir Papa, va fer front a aquest esgarrifós pecat per omissió dient que s’havia reunit amb els generals Videla i Massera per demanar que no els matessin. Més tard tot van fer córrer una mena de llista de Schindler amb capellans que ell havia amagat i per tal salvat d’una possible mort. Els que van inventar aquesta llista s’obliden de mencionar que el tal Schindler no deixava de ser un nazi amb una certa consciència, que gaudia dels privilegis nazis, i que aquesta comparació amb la dictadura argentina per part d’un capellà intel·ligent encara és més greu, tant greu que fa imperdonable el pecat per omissió.
En fi, que això ve de molt amunt i està enquistat al moll de l’òs de la tenebra. Sé que la meva queixa no anirà enlloc i que potser només em perjudicarà a mi mateix. Però algú ho havia de dir, per deixar constància d’aquesta contradicció, una més, de la institució que hauria de ser exemplar. I perquè quan arribi per fi aquell dia que tots desitgem i ens reconeguin el dret dels catalans a governar-nos nosaltres mateixos, preguntar-nos a l’avançada com escoltarem les seves paraules demanant perdó? Qui es creurà llavors la sinceritat de la seva petició? A no ser que siguin conseqüents, ni que sigui per una vegada, amb la seva pròpia llei, la que obliga a una penitència proporcional a la falta perdonada. Però la penitència hauria de ser tan gran que no veig la manera com la podran pagar. Que Déu els agafi confessats.
Aleix Font – 16 de març de 2019
Llegeix també: EL TRAÏDOR, dos mil anys de repugnància
