MEMÒRIES. I em vaig apassionar per les plantes

(A la corretjola, els nens petits n’hi diuen campanetes. N’hi ha de diferents colors. La tija s’escampa a ran de terra)

aleix font plantes corretjola
La corretjola és una planta enfiladisa que n’hi diuen campanetes

Vaig començar a treballar als catorze anys, a Barcelona, molt il·lusionat perquè ara “ja era gran”. Però per un noi tímid com jo, situar-lo al mig d’aquella jungla amb homes grans, amb nois de tota mena, espavilats com a guineus, va ser un cop molt fort. Sovint se’n en reien de mi perquè era de poble i no faltaven les bromes esmolades que jo no sabia com respondre. I em posava vermell com un tomacot, cosa que encara els feia riure més.

 (El lligabosc és una liana amb fulles oposades que emboliquen la tija. Alguns l’anomenen mareselva, però és erroni, perquè són dues plantes diferents, amb olors també diferents. La mareselva pot extendre’s per tota la torrentada, mentre que el lligabosc no fa gaire llargària

aleix font plantes lligabosc
El lligabosc és una de les plantes enfiladisses

)

Però vet aquí que una vegada, els homes del departament on treballava em van preguntar si jo, que era de poble, no sabria on hi havia rovellons, i em vaig sentir molt important. Els vaig dur a Can Cartró, que llavors era com la fi del món, i després vam anar a sopar a la masia, on dies abans ja hi havia anat amb el meu pare per emparaular el sopar. Aquella colla de gent gran van quedar impressionats, tan pel cistells de rovellons com aquell sopar autèntic en la masia medieval, encimebellada al damunt del pla del Llobregat, il·luminats amb llànties d’oli i espelmes, i amb el Biscarri i la Maria servint-nos com si fóssim “els senyors de Barcelona”. Vaig guanyar molts punts  en la consideració dels meus caps i companys de feina.

 Ravenissa blanca, la més apreciada pels ramats. La groga omple els camps abandonats. De llavor fa unes tabelles petitones amb uns pesolets com caps d’agulla.

aleix font revenissa

Però el més important va ser que aquell dia em vaig adonar que dins del bosc, pels camins de licorella, per les rieres i les dreceres jo era superior a ells, jo sabia els noms dels arbres, els noms dels turons, els noms dels arbustos, sabia on hi havia les fonts i a quin lloc de la riera t’hi podies ajocar per beure aigua fresca. I em van venir unes ganes boges de parlar-los el meu català: “mira sota aquell bruc!” i no sabien què era un bruc, “dins del llentiscle se n’hi fan” i es quedaven amb la boca oberta. Com un compressor d’aquells que inflen globus a mi m’inflava el pit al descobrir que jo tenia un món del qual n’era senyor.

 (Del roser de bosc en deriven totes les roses de Sant Jordi. La flor del roser és l’englantina, l’emblema de la poesia)

aleix font roser

No cal dir que a partir d’aquell dia em van mirar d’una altra manera, i ja no era el noi de poble, vaig passar a ser un noi savi a qui se’l podia preguntar aquelles coses desconegudes per la gent de la ciutat, i eren tan senzilles les coses que em preguntaven que totes les sabia.

(Al card blanc també l’anomenem escardot. És l’herba de les punxes)

 aleix font card

Em va agafar com un febre per saber-ne encara més, no n’hi havia prou amb el que m’havia explicat el pare sinó que havia de preguntar. Quan veia al Geroni li preguntava “Joan, quina planta és aquesta?” “Son ravenisses. Les blanques agraden molt als bens, però les grogues no hi ha qui se les mengi”, i si veia un pastor per la muntanya li treia el tema “com es diu aquesta herba” i ell em responia “Jonça. Si t’hi fixes fa una castanya a l’arrel”. I jo apuntava a la llibreta: Les revenisses grogues no serveixen per a res, per això abunden tant. O bé, l’ufals (correctament anomenat alfals, o userda) es fa servir per alimentar els animals, excepte el bens, que s’ìnflen i es poden arribar a morir.

 (La ginesta és flor de poesia. Amb la rosella dibuixa la bandera catalana. Fa una olor que ens fa pensar en el Paradís)

aleix font ginesta

I així anem, que encara ara quan passejo pel bosc o pels ermots vaig anomenant cada vegetal: xicòria, lligabosc, espernallac, romaní, farigola, penical…. com si fossin amics que fa dies que no veig.

(Rosella, flor preciosa, herba maleïda dels pagesos. També dita roella, graella, groella, pipiripí, piperipé i que sé jo)

aleix font rosella

Aleix.

14 de juny de 2016

Related posts