Marta Orriols Balaguer
Marta Orriols neix a Sabadell el 1975, és una escriptora catalana, establerta a Barcelona. Llicenciada en història de l’art, posteriorment va estudiar guió cinematogràfic a l’escola de cinema Bande à Part i escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació culturals, com Catorze.cat i a Núvol. El 2016 va publicar la seva primera novel·la, Anatomia de les distàncies curtes, una novel·la costumista prologada per Jenn Díaz. El 2019 va guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana de l’any 2018. (Extret de Viquipèdia)
En aquesta pàgina hi podràs trobar la meva opinió sobre els següents llibres:
Anatomia de les distàncies curtes
Aprendre a parlar amb les plantes
Dolça introducció al caos
Salvador Espriu afirmava en una entrevista que la poesia era escriure amb frases curtes. Llavors…. aquest llibre de la Marta Orriols què és? Què és el que em provoca aquesta felicitat? D’on vénen aquestes pessigolles al meu cor? Jo, des de la misèria que em separa del mestre, afirmo i crec que poesia és l’art de descriure la bellesa.
Una vegada vaig engrescar-me a pintar a l’oli i creia que ho feia molt bé, fins que vaig anar a mirar exposicions i em vaig desinflar. Ara escric i diuen que en sé molt, que podria escriure un llibre, però llegint la Marta Orriols sé que no n’hi ha prou en lligar paraules, cal l’espurna que il·lumina tot allò que vols dir. (Aleix Font)
ANATOMIA DE LES DISTÀNCIES CURTES
Edicions del Periscopi
178 pàgines
Jenn Diaz en un pròleg que és un poema diu que els contes no són gaire llargs. I penso que si fossin més llargs, ens explicarien el que no volem saber per innecessari. Ens parla de l’excepcionalitat de la quotidianitat, i acaba dient: l’editorial té a les seves mans el futur d’una escriptora sota el plàstic protector: encara no l’han descobert els lectors, però ho faran i en voldran més.
Escaleta (Capítols per ordre d’aparició)
Marta Orriols ens ofereix a Anatomia de les distàncies curtes, dinou contes curts que tenen gust de mel. En faig un comentari de cadascun
Princesa.- Els doctors no miren mai als ulls quan han de donar males notícies. Era una nena, Princesa.
King of Blue.- El Carles i la Joana tenen tres fills, el Biel i les bessones. L’Albert i la Blanca no tenen fills i per això la Blanca té el Biel sempre a coll. Però el Biel, per més que s’hi fixi no aconsegueix veure aquelles banyes que el seu pare diu que hi té.
Tots els colors.- ..a la veïna a qui s’imagina vestida només amb els cabells d’aquell negre banús.
Sísif a la novena planta.- L’executiu que veu estroncada la seva ascensió a l’Olimp empresarial perquè ha fet evident que té una àvia.
Síndrome del membre fantasma.- De la mateixa manera que persisteix el dolor d’un membre amputat, també l’amor no correspost fa mal. Com aquell paquet de tabac que ja no duus a la butxaca.
La piscina.- Què dóna més prestigi, una piscina sempre transparent o el negre que la cuida. Sempre que no gosi banyar-s’hi.
Emmagatzemar muntanyes.- Et plantes? No fotis nina. –Fa massa vent. Tu també ho hauries de deixar. El cantó esquerra del llit, buit, la capsa, però, per sempre plena.
La bona nova.- Diu una cançó mexicana “mai no has de collir flors que no siguin del teu jardí”. Ai dels empleats que s’enamoren de les seves superiors!
Dècimes de segon.- Girar el volant abans o després és només qüestió d’unes dècimes de segon…. Tot i així…. vistes d’esquena i salvant la distància de la cadira, semblen un reflex permanent i harmònic.
De pa sucat amb oli.- No ets capaç de matar un ratolí i em faràs creure que no et tremolarà el pols quan agafis el bisturí.
No amb majúscules.- A vegades no és la negació, sinó el to amb que s’escriu.
Àngels i dimonis.- Els somnis compartits de joventut són permanents al llarg de la vida, encara que la vida us porti per camins divergents.
La cadira.- Sembla una nimfa amb les ungles dels peus pintades de vermell.
Paranys.- Frega, Clara, i cansa’t que així dormiràs a la nit. I una aranya li fa companyia cada nit.
Sota el plàstic protector.- Sovint el preàmbul és la vida. Aquell encís, aquell neguit. Vaig bé? Trobarà adequat el meu vestir? Després arriba l’hora: Mira, d’això…, que jo no venia a sopar. Que ja he sopat, vull dir. …… esbufecs i sospirs, es fa un buit espai temps i ja s’ha acabat tot.
Estratègies de comunicació.- S’ha de treure el doctorat i la mare ve a conviure un parell de dies. Esclata el conflicte covat durant tota la vida. Però quan la veu amb la camisola, tan fràgil sense el seu maquillatge l’abraça i no es torna vermella. Per fi se n’adona que la teoria del canvi de pigment dels camaleons no és només per camuflar-se, també és un estratègia de comunicació.
Kiwis.- Ella treballa, ell en l’impàs d’una feina i una altra cuida del nen. Ella vol batejar el nen i ell no ho vol. Ell somia amb un reportatge de fotografies al desert del Kalahari on el silenci té vida pròpia, ella li pregunta si ha posat kiwi a la fruita del nen.
Danys col·laterals.- Què fas quan descobreixes el teu home agafat de la mà amb una dona bonica? La Lali s’enfada. Després pensa en la casa i amb els fills i amb els néts. –Mira, ja no neva –observà dolçament quan sortien de la foscor del pàrquing.
Ficció.- Ella s’emociona amb un film subtitulat. Ell prefereix històries d’acció. Ella somia l’erotisme i el desig. Ell té gana de pizza. Lluny, allà fora, la lluna infinita embelleix la ciutat com un fotograma incapaç d’atànyer tanta realitat.
Tina Vallès en fa l’epíleg: Els cels d’Orriols. Són els cels d’Orriols el que em queda més al fons i també a la superfície després de llegir-li aquest dinou contes que són dinou cels diferents. Ens explica que els seus cels ens situen a l’hora física i emocional. Si hi ha llum hi ha ombra, si hi ha alçada hi ha vertigen, si hi ha esperança també hi ha por, i aquestes dualitats s’equilibren d’una manera tan versemblant dins dels contes que fan que cada història tingui com a mínim dues lectures, l’esperançada i la poruga, l’enlluernadora i la fosca.
——————————-
Jenn Díaz Ruiz
més coneguda com a Jenn Díaz (Barcelona, 25 d’abril de 1988) és una escriptora i política catalana, diputada al Parlament de Catalunya. Va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora, a més de novel·lista.
El novembre de 2017 es va anunciar que ocuparia la vuitena posició a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017.Fou escollida diputada.
Obres
2011- Belfondo
2012- El duelo y la fiesta
2013- Mujer sin hijo
2015- Es un decir
2015 – Mare i filla, primera novel·la de Jenn Díaz escrita en català.
2016 – Vida familiar
—————————————–
Tina Vallès López (Barcelona, 15 de juny de 1976)
és una escriptora, correctora, traductora i bloguera catalana. Es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona l’any 1999. Ha treballat de correctora per a les principals editorials del país, com també per a empreses del sector del disseny i la publicitat. Ha traduït del castellà al català diverses obres. Com a bloguera, és autora dels blogs L’aeroplà del Raval (2003-2007) i Ganxet sota les pedres (2009-2012). És coeditora de la revista digital Paper de Vidre des del 2006 i membre fundadora de l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya. El 2017 va guanyar el Premi Anagrama de novel·la amb La memòria de l’arbre.
APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES
MARTA ORRIOLS
247 pàgines
Edicions del Periscopi
La Paula ha de passar el dol perquè el seu home ha mort d’accident. Feia res que el Mauro, el seu home, li havia comunicat que la deixava perquè ja no l’estimava, n’havia conegut una altra. El Mauro l’havia convidat a un restaurant de la Barceloneta, i just abans dels postres li va deixar anar la bomba que l’havia deixat devastada. Havia conegut una altra dona, se l’estimava i s’hi pensava casar. Ella s’havia quedat sense paraules. Ell se’n va anar, en bicicleta, i només girar la cantonada, un cotxe que s’havia saltat un semàfor en vermell, el va envestir. Immediatament un amic comú li va donar la notícia que la va deixar encara més catatònica del que ja estava.
I així, de sobte, s’havia quedat vídua als ulls de tothom. Però inclús en aquestes circumstàncies, el dol s’ha de passar. Ara vindran dies de no dormir, nits d’encadenar guàrdies a l’hospital on treballa, perquè és l’única manera que coneix de no pensar en el què ha passat. Ara és el torn del cercle de coneixences, els companys ho interpreten com volen i tothom s’hi veu en cor de dir-li què ha de fer, mentre la Paula no sap què dir davant d’una pena tan gran que només ella pot conèixer. Si no diu res es pensen que està incapacitada i la tracten com una nena petita. Si contesta allò que li dicta el cor queda malament davant dels altres, que la prenen per histèrica o fins i tot desagraïda. I mentrestant aquest procés tan desconegut que anomenen dol fa el seu camí, inexorablement, amb uns ritmes propis que marquen dalts i baixos impensats. El dol domina, et fa plorar quan ningú no s’ho espera, i no et dóna ni una llàgrima quan tothom l’espera. I malgrat tot la vida continua el seu camí, lentament, molt més del que ningú no es pensa.
Malgrat allò que pugui semblar és un llibre preciós on la desgràcia es viu amb normalitat, on la manca de futur és l’enemic a batre i es farà amb eines de quotidianitat. Ben escrit, ben documentat, aclaridor per aquells, que com jo, som tan desconeixedors d’aquesta realitat que tots hem de passar un dia o altre. Us el recomano de tot cor.
Marta Orriols (foto d’internet)
D’Òmnium Cultural em diuen: L’obra Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols, és la guanyadora de la segona edició del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Es tracta d’una novel·la delicada escrita des del punt de vista d’una dona que haurà de reconciliar-se amb un món que ja no reconeix.
Aleix Font – 1 de maig de 2019
DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS
MARTA ORRIOLS
Edicions del Periscopi
249 pàgines
Marta Orriols, a Dolça introducció al caos ha escrit una història docta sobre les relacions de parella, o si més no, d’alguna parella que es poguessin trobar en la situació dels protagonistes, el David i la Marta.
El David és guionista, d’aquells que escriuen les històries enrevessades dels serials que cada tarda miren milions de persones de tot el món. Una feina difícil aquesta d’apel·lar a la inspiració un dia sí i l’altre també, i a sobre amb la pressió de la quefa que els esprem sense contemplacions. La Marta és fotògrafa de professió, però per la duresa del mercat sobreviu gràcies a les celebracions de bodes i altres circumstàncies tan poc creatives com aquesta. La seva il·lusió és poder exposar la seva obra en una galeria, però aquí i avui és una pretensió forassenyada…. potser a Berlín fora possible.
El David i la Marta formen una bona parella, s’avenen molt, es compenetren en els gestos i les aficions, gaudeixen d’un bon entorn social i, el que és més important, s’estimen. El David no se’n sap avenir de la gran sort que ha tingut amb la Marta i no comprèn de quina manera tan senzilla a vegades pots encarrilar la vida. La Marta és feliç al seu costat i només troba a faltar un camí d’ascensió professional. I vet aquí que tot canvia quan sense comptar-hi ella es queda embarassada. L’embaràs és una situació que només incumbeix a la dona, ella ho té molt clar, i no acceptarà cap intromissió aliena, ni tan sols que vingui del David. Vet aquí el conflicte.
La introspecció als sentiments i les creences humanes és una feina molt difícil i arriscada. Fan falta moltes paraules i molt ben posades per expressar els dubtes i les exigències sovint inconfessables. I és arriscada perquè la lectura pot ser difícil, sobretot en gent com jo que de vegades no arribem a certs nivells. Si fos possible una lleu pinzellada d’humor potser seria més digerible, com és el cas de la que parlava amb les plantes, que encara que anava de dol i viduïtat no deixava de venir d’un antecedent ben curiós. Avui no, avui ens submergim de la placidesa a la incertesa, de la comoditat al perill, i per anar-hi cal passar per moltes lletres que omplen pàgines a vegades sense cap punt i a part. La perfecció no sempre és sinònim de bellesa, perquè la bellesa a vegades és sinònim de senzillesa. I així és com ho veig jo.
Malgrat tot he gaudit passant les pàgines, m’he meravellat llegint els pensaments de cadascú, tots lògics, tots lícits, i m’ha fascinat el do de l’escriptura que demostra l’escriptora potser més fina de l’excepcional panorama català. I lamento confessar que he respirat agraït quan he vist que s’acabava.
Aleix Font, 14 de gener de 2021
