MARC CAPDEVILA CLAPERA

Marc Capdevila - L'Observador de Núvols

L’OBSERVADOR DE NÚVOLS, de Marc Capdevila

Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler

Angle Editorial – Narratives 101

319 pàgines

Marc Capdevila - L'observador de núvols

Marc Capdevila ens mostra els pensaments d’un  noi d’una edat imprecisa, en aquella joventut entra l’escola i la professió en que t’has d’autodeterminar pel que et queda de vida i en que t’has d’enfrontar al difícil dilema d’abandonar la còmoda protecció del pare i la mare. Ell, en un viatge a Detroid descobreix l’estranya afició d’un grup de xicots que observen les formes del núvols, estirats en còmodes gandules passen l’estona mirant cap al cel fins que algú es desvetlla amb la sorprenent imatge d’una forma efímera allà dalt del cel. Marc Capdevila utilitza aquesta afició per mostrar la possible professió del protagonista.

Marc Capdevila - L'observador de núvols

Quan encetes el llibre primer penses que no…., després li trobes un què…., al cap d’unes pàgines dius “no està mal” i de sobte et comença a agradar fins que estàs atrapat com les abelles xucladores de mel rebolcant-se en el pol·len de la flor més preciosa.  Marc Capdevila ens sorprèn  en la capacitat de fer frases modernes, de parlar com parlen avui en un idioma que a vegades se’ns fa difícil d’entendre i d’altres ens fa somriure per la precisió d’unes paraules grolleres que encerten de ple allò que volen dir.

Marc Capdevila - L'observador de núvols

Marc Capdevila en una mena de psicoanàlisi fa monologar al protagonista, en Joici, amb una oient contractada, de la seva posició davant la vida i justifica tot allò que ens pot semblar injustificable fins al punt que ho trobem raonable i lògic. El llibre és extens i dens, tot i tractar-se d’un monòleg és amè i divertit. Com a exemple del que afirmo em prenc la llibertat de copiar les  definicions que fa de les tribus juvenils, que als més grans se’ns fan confuses. Potser us semblarà una mica extensa, però no he trobat res per escapsar.

 

Marc Capdevila - L'observador de núvols

 

TRIBUS URBANES

Ell parla a l’oient que actua de terapeuta. Ella no parla però s’entén allò que podria dir:

 

“(—…) Exacte. Me la pela el que facin els altres. Ni entro ni surto, només els observo i me’n foto tant com puc perquè els trobo a tots ells uns menjamocs sense excepció: hipsters pijos, emos, punkies, canis… (—…?) Això que em demanes és una currada, perquè d’extravagants n’hi ha un fotimer… Però va, avui em trobes on fire, així que per on començo…?

 

Els pijos són els meus preferits per fotre’ls-hi merda al da­munt, sempre tan casuals amb les mans dins les butxaques dels pantalons de pinces, i el coll del Ralph Lauren aixecat com si tinguessin por de rebre un cop d’aire al clatell. L’es­tilista els formateja el cabell en plan casc de paleta o amb el serrell escalat cobrint-los mitja cara i un ull. Això els obliga per contracte social a fer un mínim de cent cops al dia el gest d’apartar-se la cabellera amb una suau passada dels dits —sacsejada de cap inclosa—. Si per atzar no els identifi­ques al primer cop d’ull, no te’n quedarà cap dubte tan bon punt obrin la boca. Repeteixen per duplicat els pocs angli­cismes que coneixen, «forever, forever», per deixar constància de la seva mundanitat: no en va tots ells i elles —almenys de boca— han anat de compres algun cop amb els papàs a Nova York o a Milà. Arrosseguen la «s» de l’expressió «o sigui», que invariablement posen al davant de cada frase i estan obsessionats amb els superlatius: súper, mega, total, híper, ultra… (—…) Ei, ei, que jo només els uso en comptades ocasions, no t’equivoquis!

Els agrada fornicar com qualsevol fill de mare, però aquests cursis juren per Snoopy que són més verges que l’oli d oliva i que volen arribar així al matrimoni. Per donar-ne fe, a les festes canten l’«Amo a Laura», es compren un anell que t’hi cagues i el llueixen com a símbol del seu vot de castedat.

Elles, les pijes, passen per ser les més populars del món mundial, però ningú fora del seu cercle social les suporta, i si no fos per la por a la marginació del ja no t’estem amigues, posarien mata-rates o poloni 210 dins la Perrier de la col·lega amb la qual rivalitzen pel Mini Cooper descapotable d’en Borja Xavier.

(—…) Jeici? Jeici et sembla pijo? Estàs trepitjant un terreny perillós, tia. Ni se t’acudeixi insinuar que soc un d’ells, que t’envio un macarra a trencar-te les cames, eh?

La sexualitat de les nenes que pixen colònia només s’activa amb els logos de les marques més chics. Ara bé, és divisar un jugador de polo brodat, un rellotge Tag Heuer Carrera o unes Bikkembergs i la xona se’ls entreobre com un musclo al vapor. Hi ha perfums que els fan un efecte semblant: amb Santos de Cartier són capaces de tenir un orgasme vaginal —que com bé saps és un mite.

Teatralitzen com ningú el rol d’inexpertes, però quan t’engrapen la titola la guien al cau amb la destresa d’un inseminador de cavalls. Això sí, amb les primeres envestides no obliden de contraure la vagina i de gemegar, ai ui quin mal, no fos cas que el manso interpretés que no eren prou virgi­nals: són més falses que un polític en campanya i dignes de ser admeses al Club Tenis Chic.

Ah!, i has de saber que ja tenen demanada cita al cirurgià estètic per fer-se els pits nous tan bon punt compleixin els divuit, perquè abans els papàs no les deixen. (—…) Ah sí… Es clar: per a la feina. Me les deixes veure? Carai nena, doncs no se’t nota gens, de debò. Semblen teves. Un treball d’artesà Qui t’ho va fer? (—…) Ara que ho dius, potser sí que una ci­catriu sota el mugró…, però res, molt poc…

 Marc Capdevila - L'observador de núvols

Prou de pijos, que em cansen. Després hi ha el grup dels motivats, com la Delic, sempre liderant projectes solidaris embolicats en mil associacions, més verds que un enciam, amb Greenpeace de pare espiritual, d’assemblea en assem­blea, autèntiques oenagés amb cames. (—…?) M’ho has de­manat tu, eh? Jo ja t’he dit que era una currada. (—…) Be, bé, doncs ja abreujo! Enmig dels motivats s’hi solen barrejar els hipsters: ulleres de pasta, jersei de coll alt, americana de pana i cabell abundant però endreçat. Són la darrera espe­rança per a la premsa de paper, s’empassen tot el cinema in­die en versió original i no llegirien un best-seller ni que els torturessin al poltre.

 

 

Marc Capdevila - L'observador de núvols
A sobre, grup de canis. A la dreta les seves xonis

                 Marc Capdevila - L'observador de núvols

 

 

 

 

 

 

 

 


A continuació venen els canis, que valen el seu pes en or, I ho dic literalment, perquè entre collarets, anells, arracades: nomeolvides… Ara bé, res d’autèntic, tot imitació amb un bany daurat. Recordo que a en Rosauro, un imbècil dels que porten el pul·lòver penjat a les espatlles, un cani li va deixar marcat el segell de llautó a la galta d’un cop de puny. Tal com t’ho explico. No els conec gaire perquè a les escoles concertades se n’infiltren pocs: la pasta que cobren per matricular-se és el millor tamís. Com que no tenen on caure morts, es pas­sen l’estona als bancs de les places escoltant reggaeton i fent manetes amb les xonis. A elles se les reconeix perquè porten pintures de guerra com en Marilyn Manson i les celles depilades; al cabell llueixen els diferents estrats geològics de les anteriors tintures. Els canis tenen un instint possessiu i par­len d’elles com de «la meva xurri». Els hi regalen tops perquè puguin lluir un únic mitxelín de circumval·lació, on el llombrígol amb pírcing actua com a cirereta del pastís. Sota el top gasten sostenidors barats de blonda que els irriten els mu­grons, però com que no són gaire refinades no es tallen per gratar-se’ls en públic i sense miraments. De cintura en avall es fiquen dins uns leggings opressius que a l’entrecuix remar­quen allò que en l’argot sexual se’n diu cameltoe. (—…?) Sí, sí, una peülla de camell, tal com ho sents. No em diràs que no ho sembla?

Marc Capdevila - L'observador de núvols
Bohemis
Marc Capdevila - L'observador de núvols
Neohippis

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què més? Tenim els bohemis, que van de guais i que qualsevol dia et regalen el plat de ceràmica que han fet amb les seves pròpies mans, i que has de fer veure que t’agrada tot i que saps que servirà com a menjadora del gat. Aquests es­mercen grans esforços a deixar clar que no són pas iguals que els neohippies i pobre de tu que els confonguis, perquè et poden engegar el seu gos pollos, híbrid de cent races i element distintiu de tot quissoflauta.

Marc Capdevila - L'observador de núvols
Grup de noies Emo – A la dreta uns nois Pseudo Punkis

 Marc Capdevila - L'observador de núvols

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Després els flipats de tota la vida, amb les parpelles cai­gudes i son etern, que al seu pas deixen una rastre de maria i haixix; els pseudopunks de cabell rosa esculpit de mohicà, guants capats, pírcings que fan mal només de veure’ls i pinta de suïcides potencials. Alguns es fan dir emos, però per ser un emo autèntic t’ha de molar molt fer-te talls a la pell de ma­nera regular, i intentar-te suïcidar almenys un cop a l’any amb l’argument que el món que ens ha tocat viure és un fàstic; i això malgrat que els seus pares estan folrats i atenen tots els seus capricis de criatura imbècil que no maduraria encara que fos un préssec. Els gòtics, rivalitzant obsessivament amb els heavies per veure qui aconsegueix un aspecte més obscur i tètric. Els rapers, amb gorra de beisbol del revés i pantalons de cul cagat movent les mans com si fossin micos escapats del zoològic. I finalment els marginats, els atrapamosques, sempre a les darreres files i amb els quals ens fem companyia  mútua. Això sí, sense dirigir-nos mai la paraula, no fos cas que es trenqués l’encís del seu rotllo d’insípids sense substància. Finalment els friquis pendents de classificar, on m’agrada pensar que hi soc jo. Què, te n’has fet a la idea?”

 

Al final fa la impressió que perd empenta i et planteges si no l’hauria pogut acabar abans. Però quan s’acaba te n’adones que era necessari continuar, per a donar un sentit més pedagògic al relat.

 

Aleix Font

26 de gener de 2019

 

 

Related posts