L’ HUMOR
Humor català. Jo no sóc cap expert en el tema de l’ humor, hi ha situacions que em fan riure i d’altres que no, i moltes vegades no coincideixo amb la majoria de la població mundial. Em passa al cinema, quan tothom riu per alguna pallassada que a mi em sembla més aviat penosa, o al contrari, quan hi ha escenes d’una espurna genial en les que ningú més no riu. Com a mostra podria posar aquesta costum que tenen moltíssims guionistes d’incorporar les rialles després d’alguna escena que se suposa graciosa. N’hi ha prou que engeguin la llauna dels riures perquè a mi se m’en passin les ganes.
Diuen que cada terra fa sa guerra en això de l’ humor. Així hi ha l’ humor anglès, molt fi, a vegades quasi imperceptible, també hi ha l’ humor espanyol (o potser hauríem de dir andalús), habitualment de temàtica sexual i amb vocabulari peculiar, l’ humor italià carregat de gestualitat, i també l’ humor català, que per mi té molta semblança amb l’anglès (Van dos homes a donar el condol a la vídua d’un amic seu, que està de cos present, i la vídua els diu si el volen veure. Ells contesten: no gràcies, ja tornarem un altre dia. ) O bé (Saps en què s’assemblen una vídua amb una col? en que la col té el tronxo enterrat). No podem dir que hi ha un humor millor que d’altres, tots són útils, tots són bons a casa seva i en segons quines ocasions
L’ humor català, sovint és mesurat inclús en l’astracanada. Sembla que no passi res, com si t’estiguessin explicant una història possible, habitual, i de fet t’estan fent volar el cistell de les rialles. La figura senyera potser seria en Capri, encara que n’hi ha hagut molts altres que degut a la censura contra el català s’han anat oblidant (Muntanyola, Santpere, Picarol, Junceda, Opisso etc)
Avui us convido a llegir una mostra d’aquest humor, escrit per en Valentí Castanys. Aquest autor l’any 1933 feia una emissió radiofònica setmanal sobre la Família Sistacs, i després de la guerra, cap als anys seixanta la va reemprendre a Ràdio Barcelona. En l’escrit d’avui, el senyor Sistacs es troba un jubilat amic seu.
EL JUBILAT
El senyor Sistacs l’estima i el tem.
És un gran amic, un home excel·lent, però d’ençà que fou jubilat i no té res a fer es passa el dia ramblejant, esperant de trobar un amic per parlar una estona.
Ahir, precisament, el senyor Sistacs passà per la Rambla i el trobà. Més ben, dit, el veié. El veié de molt lluny que venia amb els braços oberts i donant mostres inequívoques d’alegria.
—Home, Sistacs! Amb les ganes que tenia de veure’t! Et volia contar el que em va passar l’altre dia amb en Gatell. Recordes en Gatell?
El senyor Sistacs no recordava qui era en Gatell, però per simplificar les coses digué que ja sabia de qui es tractava. Llavors el jubilat l’agafà del braç i començaren a caminar.
—Saps què ha fet en Gatell?
—No.
—Vejam si ho endevines.
—És inútil… No hi caic.
—Digues alguna cosa.
—Ha construït un hotel a la Costa Brava…
—No! S’ha tornat a casar!
A l’amic jubilat, aquesta evocació del casament d’en Gatell li ha fet molta gràcia i ha esclatat a riure. S’ha deturat, retenint pel braç el senyor Sistacs, i ha encetat una pausa.
Aquestes pauses amb parada obligada, el senyor Sistacs les tem. Anant a aquest pas i calculant un terme mitjà d’una aturada cada dotze passos, trigaran aproximadament tres quarts a arribar a la plaça de Catalunya.
Reprenen la caminada, i el jubilat prossegueix:
—Llavors li vaig dir: «Home, Gatell!». I ¿saps què em va respondre? No t’ho imagines?
—La veritat, no.
—Digues alguna cosa, vejam si ho encertes.
—No hi caic, no…
—Doncs em va dir que s’havia casat amb una vídua, mare de vuit fills. Què et sembla? Espera, espera, no corris… ¿I saps què em confessà? Doncs no ho vulguis saber. Però jo li vaig dir: «A tu, sempre t’ha agradat d’agafar el rave per les fulles». Què et sembla?
Compte! Ai! Sort que el senyor Sistacs amb una estrebada el tornà al passeig! S’havia deturat enmig del pas de Santa Anna i Canuda i va anar ben prim que no l’envestís una camioneta.
El jubilat, una vegada refet del surt, demanà:
—De què parlàvem? Què et deia ara?
El senyor Sistacs no el pogué ajudar a retrobar el fil de la conversa, perquè ja no es recordava de res. Però cregué arribat el moment oportú per a donar-li un copet amical a l’espatlla i fugir:
—Adéu! Un altre dia que ens tornem a trobar ja acabaràs de contar-m’ho.
I desaparegué.
El senyor Sistacs, en arribar a casa seva, digué a la seva esposa:
—Arribo una mica tard perquè he trobat en Baldragues, el jubilat, i m’ha entretingut contant-me coses que no m’interessaven.
Soparen, se n’anaren a dormir aviat. La son els vencé molt aviat. I, quan tot era silenci i foscor, el timbre de la porta trucà estridentment.
—Eh! El timbre? Qui pot trucar a aquesta hora?
El senyor Sistacs es dirigí a la porta i l’obrí.
—Baldragues! On vas pel món a aquestes hores?
—Veuràs — diu el jubilat —, tot d’un plegat m’ha vingut a la memòria el que parlàvem aquesta tarda, i, com que m’havia semblat que t’interessava molt, he decidit venir a acabar d’explicar-te les facècies d’en Gatell.
A mitjanit el senyor Sistacs i la seva muller dormien profundament aclofats en dues butaques prop de l’estufa, mentre el jubilat anava dient:
—I saps què em va dir ell? Endevina-ho! No ho endevinaràs mai. Però quan t’ho diré et quedaràs glaçat…
Aleix Font
Gener de 2017
