LA COLÒNIA GÜELL

aleix font caramelles colonia

LA IMPORTÀNCIA DE LA GENT

1955. Pàrvuls

aleix font escola

Potser tot va començar amb la idea del Nani de fer una llista de tots els habitants de la Colònia des de l’any 1926 fins avui en dia, a partir dels censos dels Mormons Americans. O potser abans, perquè fa temps ja havia escrit sobre la preeminència de les persones sobre les pedres quan un guia explicava a uns turistes si tal casa era d’un arquitecte o d’un altre, i jo  explicava que ells no sabrien mai la gent que hi va viure, i no els hi explicarien la gent que ara hi vivia. Deia jo aquell dia de mitjans de gener de 2009:

Cens 1940, carrer Barrau . Publicat pels Mormons Americans

aleix font cens colonia

Aquest matí d’hivern, ennuvolat i fresc, estava al Camet gronxant la Greta, la meva néta  de nou mesos, als trapecis. No hi havia ningú més. De sobte, davant del bar s’hi ha apilotonat un grup de nois d’una escola que visitaven el modernisme aplicat a la història d’un poble treballador. El guia turístic els explicava la meravella dels edificis, la història i les anècdotes de les pedres. Mentre jo pensava que els edificis eren importants, però més importants encara eren les persones que els van fer, la gent que hi va viure i la gent  que hi va passejar, s’hi va arrecerar, hi va parlar i algun dia van gronxar els seus néts, com ara feia jo.

No hi havia ningú més entre ells i la masia sinó la Greta i jo. I pensava que algun dia, els guies turístics explicarien als alumnes de les escoles “Veieu aquell d’allà?. És l’Aleix, el fill del Font. El seu pare va ser guerriller.” I “Aquell altre és el nét del Pepet Rei. Bona gent!”. “Ep!, avui esteu de sort! Veieu aquella d’allà? és la Rosa, néta de la Mundeta, la darrera masovera de Can Julià” I nosaltres, habitants  de la Colònia seríem patrimoni nacional o, si més no, patrimoni local de la humanitat. I si estàvem d’humor podríem fer tertúlia imitant als pares i als avis i parlaríem del darrer formatger que es va plantar al Pla, o de qui deien que havia trencat la pota del gat i quan s’acostés algun professor d’una escola senyorial li allargaríem el dit perquè ens l’estirés. I si a l’estirar el dit se’ns escapava un pet li podríem dir com deien abans els nostres avis: Agafa’l”.

Caramelles. Principis anys 50

aleix font caramelles

Heu vist Brigadoon? Aquella pel·lícula que parla d’un poble que s’apareix cada cent anys entre la boira de les muntanyes escoceses? Doncs al Cel dels habitants de la Colònia serà alguna cosa similar on, en la repetició de vides al llarg de l’eternitat, uns dies farem cua al petroli de la Cooperativa amb el Josep dels Bons i el Mero asseguts al costat de la manxa  i ens miraran seriosos a la canalla de cabells massa curts, “Vas ser tu” ens diran i ja estarem espantats per tot el dia. I les famílies ens coneixerem pels mots de cada casa i no pels cognoms d’avui en dia i quan ens cridin ens diran “Tu ets de ca la Fausta?” i els diré “No sóc de cal Font” “Ah! Així ets Facundo”.

Començaments anys 20. Escola dels nens

aleix font escola

I tornarem a cridar quan arribin “els bons” a les pel·lícules de Sant Lluís, o a xiular quan tapin el petó. I anirem a mirar els pessebres juntament amb el mossèn Règul. O farem catifes de ginesta i roselles pels carrers quan arribi Corpus. O ballarem sardanes a la pista les nits d’estiu. O farem la revetlla de Sant Joan al costat del foc de cada carrer.

1928. Nenes de l’escola

aleix font nens escola

Perquè diguin el que diguin els turistes japonesos, allò més important de la història de la Colònia no són els edificis, perquè les pedres, creieu-me, no tenen  ni somnis ni penes. Les cases només guarden els seus fantasmes mentre hi perviuen les denes dels lligams de la sang. I quan això s’oblida ja només hi queden parets fredes del caliu d’uns sentiments oblidats.

Principis anys 50. Nens de la Primera Comunió

aleix font comunio

Sé que això no ho podrà entendre algú que no sigui de la Colònia. El nostre poble no és Sant Boi ni Barcelona. La Colònia vam ser un fregadís de somriures i antagonismes, un lligam d’històries conegudes, païdes i assimilades per cadascun dels habitants. Tots caminàvem per les voreres, ves quina cosa, i això que no hi passaven cotxes. Tots ens saludàvem (bon dia, bona nit, adéu siau, passiu bé, de la guard). Tots havíem anat als batejos per arreplegar confits (tireu confits que són podrits, tireu vellanes que són corcades, si no en voleu tirar el nen es morirà). Tots anàvem als enterraments. Tots anàvem a fer el vermut a cal senyor Rafel, i tots al ball de Festa Major.

Any 1930 El meu avi amb els seus quatre fills i la nora francesa

aleix font avi aleix

Aquesta manera d’explicar la Colònia dels guies de la indústria del turisme rebaixa el caliu de la Història a la fredor de les rajoles. Ara som una col·lecció de cromos que  molts ja tenen i alguns la tenen repetida. Quan diem que som de la Colònia n’hi ha que automàticament pensen i processen la informació: Ah, sí! Casa de totxanes, teulada de teules, fàbrica amb xemeneia, església de columnes tortes, Ateneu, bar, restaurant, nens de nou anys esclavitzats, i un edifici que no sé si era d’en Berenguer o d’en Rubió. I nosaltres passem a ser unes formigues que quan es fa fosc ens encauem cadascú a cada casa i que, quan ens morim cedirem l’espai a una altra gent que sabran valorar aquest gran patrimoni arquitectònic.

Anys 50. Festa de la Vellesa

aleix font festa vellesa

 

 

Jo, per deformació patriòtica m’ho miro diferent. Per mi la Colònia és com una xarxa de famílies amb avis i pares i fills que s’han enllaçat amb altres famílies, d’aquí o de fora, i s’han escampat pel món portant al cor el nostre record. I cada casa té un cognom i uns noms famosos amb els que hi parlo i em saludo. La veritat, no em fixo amb el trencadís ni les motllures, no sé veure cortinatges ni bigams. Veig unes persones amb les que em trobo cada dia i que trobaré a faltar quan no hi siguin. I que m’omplen d’alegria quan per aquelles casualitats de la vida me’ls trobo en algun lloc allunyat de casa nostra.

Any 1936 jovent de la Colònia al Bosc de Missa

(l’any 37 ja eren a la guerra)

aleix font colonia

I així estem, el Nani i jo omplint llistes de noms i de cognoms, copiant censos que ens recorden les diferents etapes de la vida que hem compartit amb ells, amb els seus avis i amb els seus néts. I quan tinguem la feina feta, no sé pas què en farem. Perquè estem advertits sota penes capitals de no fer-les públiques ni que ens ho demani el Pare Claret (patró dels manyans de la fàbrica).

Aleix Font

11 de novembre de 2016.

Visita altres llocs de l’autor:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts

4 thoughts on “LA COLÒNIA GÜELL

  1. […] 28 de febrer de 2016, a l’Ateneu Unió de la Colònia Güell s’ha fet la presentació del grup de teatre de l’Ateneu, el Fontova Teatre amb la […]

  2. […] va ser Torrelles de Llobregat, enguany al barri de Sant Andreu de Barcelona, l’any vinent la Colònia Güell i l’altre Déu […]

  3. […] i jo me’l crec, perquè parlant amb un company del grup de teatre de la Societat Recreativa de Santa Coloma de Cervelló em va dir “Ah, aquesta ja l’hem […]

  4. […] un poble petit com la Colònia Güell tot se sap, i excepte la mare del Josepet tots n’anaven plens dels tomàquets de l’Hort de la […]