LA BRAMA DEL CÈRVOL

1.1-mont82-web

Conte: LA BRAMA DEL CÈRVOL

 

Tardor del 2016. Era feliç emboscat pels penjats de la part nord de la serralada del Montmell, a la comarca del Baix Penedès, omplint de rovellons, llenegues i fredolics el meu cistell d’anar a buscar bolets. De boletaires n’hi ha de moltes menes, els “entesos” que habitualment són persones molt òbvies, de mentalitat mal·leable a les consignes dels locutors de televisió i que repeteixen allò que d’altres diuen: si a la tele diuen “Aquest serà un mal any perquè no va ploure el vint-i-tres d’agost”, ells deixen anar a la tertúlia “Aquest serà un mal any perquè no va ploure el dia vint-i-tres d’agost”. I de sobte, algú que no ha vist mai cap altre bolet que els de les llaunes de la botigues et diu a tu, que estàs fart d’esgarrinxar-te per les filferrades d’aritjols, “Aquest any no n’hi hauran, m’ho ha dit un que hi entén”.

aleix font escrits
Muntanya del Montmell

També hi ha els que hi entenen de veritat, que normalment no fan gaire prediccions i acostumen a dir “Si n’hi ha serà un bon any”, com aquell qui diu que si els núvols no porten aigua no plourà. Abans, aquests tenien els seus boscos a ran del poble i no ho deien a ningú, sortien de casa d’amagat, seguien un camí, que habitualment anava en direcció contrària del lloc on hi tenien el seu rotllo, i quan tornaven amb el cistell ple a vessar, si pot ser intentaven passar desapercebuts sense fer ostentació del seu saber i de les seves habilitats. Avui en dia, aquests s’han quedat sense els seus territoris de cacera i s’han afegit a les llargues cues de cotxes que emigren cap als boscos prepirinencs.

aleix font escrits

Jo formo part d’una espècie antiga que semblava que s’havia d’extingir però que té revifalles periòdiques, la dels exploradors. Som una gent que quan tots van cap allà anem cap aquí, quan els entesos diuen que cal anar més amunt dels vuit-cents metres anem per sota d’aquesta cota, quan toca anar als soleis mirem els ombrils. A vegades passejo per un camí i vaig passant boscos fins que en veig un que als meus ulls sembla que llenci guspires de diamant, hi entro i, moltes vegades l’endevino. També tinc grans fracassos i alguna vegada he tornat a casa amb el cistell pelat com el cap del Yul Brynner.

alkeix fo nt escrits
Yul Brynner

Doncs per aquest esperit aventurer em trobava aquell dia a la muntanya senyera del Baix Penedès. Estava sol al bosc i això sempre és un goig afegit, com si tot l’aire purificat pels pins i les brugueres fos tot per mi. De sobte escolto la remor d’un parell de tot terrenys que venien del poble de la Juncosa del Montmell i s’aturaven a dalt del coll. En van baixar mitja dotzena d’homes d’una edat considerable acompanyats pels dos conductors que els feien de guia. Van descarregar els patracols i es van separar en dos grups i tots dos van enfilar cap a l’ermita i cap al coll. Un cop al coll, un grup va anar cap a l’esquerra al castell, i l’altra cap a la carena que portava al cim del Montmell. Es van instal·lar amb prismàtics i antenes orientades cap al nord, a sobre meu.

aleix font escrits

Caram, em van intrigar, què anaven a fer aquella gent que per la seva vestimenta aparentaven formar part de les classes privilegiades: armilles acabades d’estrenar, barrets adequats, pantalons de camuflatge plens de butxaques, rellotges gruixuts amb GPS, i tres peus on muntar-hi la maquinària acabada de comprar, prismàtics, càmeres fotogràfiques amb teleobjectius desmesurats, i fins i tot unes xarxes per dissimular la seva presència. Em vaig asseure sota un pi per veure com es desenvolupava aquell desembarcament.

Silenci. De tant en tant el xiscle d’una merla. El motor d’un cotxe que passava pel coll. La fresa d’algun animal petit que trepitjava fullaraca. I al cap d’una estona, més avall d’on jo m’estava vaig escoltar les passes furtives d’un parell de persones que caminaven per un corriol que travessava  la muntanya a mitja alçada. Vaig observar-los. Un d’ells es va repenjar a la soca d’un roure no gaire lluny de mi, mirant cap avall. L’altre va seguir caminant i el vaig perdre de vista. Els de dalt seguien mirant els vessants de la muntanya i alguns molt més lluny.

aleix font excrits
La cara nord del Montmell

Veig que el que està a sota meu es treu una mena de trompeta ample, com un corn, agafa aire i l’expulsa. Un so profund, com una ronquera potent “BRRROOOAAAAUUURRR” va ressonar per dins del bosc obrint-se pas entre la fronda i fugint muntanya amunt,  al cap de poc el mateix bramul va sorgir d’una fondalada de més enllà. Els dos personatges, empleats d’alguna empresa de turisme, m’imagino, s’estaven contestant aquell so elemental. Els de dalt de la carena van començar a enfocar els seus prismàtics, afinaven els seus aparells acústics, anaven d’un costat a l’altre. Si l’empleat turístic tibava d’una corda que feia bellugar les branques d’un bruc, tots els prismàtics es dirigien cap allà. Si tots els aparells giraven a l’hora més enllà, jo suposava que era l’altra el qui movia les branques de més avall. I així ens hi vam estar una bona estona, fins que vaig veure els empleats que retornaven pel corriol d’on havien vingut i la festa es va acabar. A dalt del cim van recollir els aparells, es van abraçar satisfets i van retornar cap als seus cotxes.

aleix font escrits

Vaig tornar a la meva humil afició, vaig anar collint rovellons, llenegues i fredolics fins que se’m feia tard per anar a dinar. Estava content d’aquell bosc, m’havia fet passar una bona estona. Si aclucava els ulls se m’apareixien els rovellons plantats al mig d’alguna clariana, al costat d’algun camí o a sota d’un cirerer de pastor. Ara tenia set i necessitava prendre una cervesa. Vaig aturar el cotxe a l’entrada de la Juncosa del Montmell, vaig anar al bar de la plaça i vaig seure a una taula. Al costat hi havia una gran taula amb els vigies rics, també prenien cerveses i picaven olives i patates. Comentaven les sensacions de la sortida, l’esgarrifança a la pell quan han sentit el bramular dels mascles, aquell crit ancestral dels boscos primigenis, el ressò etern de la vida salvatge que els ha fet sentir agermanats de la vida del planeta, han notat que tot és una sola cosa i que era absurd discutir-nos entre blancs i negres, entre rics i pobres, entre espanyols i francesos. La vida és molt més àmplia que tu i jo, i la Natura ens ho ensenya tossudament. No podrien oblidar mai més el goig incommensurable del ressò de la vida que resisteix dins les arbredes, i es compadien dels miserables que tancats a les seves cases, encantats davant dels tels televisors que els idiotitzava,  es perdien aquell goig,

aleix font escrits

Jo també estava content del meu cistell de bolets, però vaig pensar que si els parlava de la meva felicitat se me’n riurien: Què era la meva alegria comparada amb la solemnitat de la brama dels cérvols?, Mai no es podria comparar la grandesa de l’esperit caçador amb la mesquinesa del recol·lector. Sempre ha sigut així i sempre ho serà.

 

Aleix Font

7 d’octubre de 2017

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts

Leave a Comment