FORMADORS D’OPINIÓ. Rurals i urbanites

Baiget, com a mostra d’un poble qualsevol

aleix font baiget

Estimades amigues i amics, ja hi penso ja, en l’economia, però és tanta la pressió dels mitjans informatius que a vegades se me’n passen les ganes. Avui, en canvi, us vull parlar d’un tema que segurament no té cap importància, però que servirà de mostra de la manera que tinc de plantejar els embats dels forjadors d’opinions i, qui sab, potser ho podreu utilitzar (de la mateixa manera que jo ho faig o justament del contrari)

 

El tema és L’enfrontament entre ramaders-pagesos de les zones rurals amb els urbanites (la gent de ciutat que va a passar els caps de setmana als pobles).

 

La ràdio, on practiquen els futurs formadors d’opinió

aleix font radio

Diuen els forjadors d’opinió (en podríem dir periodistes) que els turistes, la gent que tenen una caseta als poblets, on hi van a passar un cap de setmana de tan en tan, han denunciat a alguns ramaders per les molèsties que els ocasiona la seva activitat ramadera: pudors, sorolls de les esquelles etc. El tema va arribar a judici i els jutges han donat la raó als turistes. Jo, a la televisió només he vist entrevistes als ramaders i deien, pobre gent,  que ells sempre han portat la mateixa vida, i és ara que tenen problemes, quan la gent de ciutat (els kamakus) hi va a passar uns dies de festa. I plantejat d’aquesta manera, tothom qui me n’ha parlat m’ha dit que no hi ha dret, que a veure si ara no podran portar esquelles les vaques. O si hauran de portar Dodotis per no cagar davant dels turistes.

Què podem dir de la televisió que no s’hagi dit ja?

aleix font televisio

Us he de dir que jo tinc un defecte quan he d’analitzar un problema amb dues parts enfrontades. Primer de tot em pregunto “Qui són els meus?” (en algunes ocasions, si “els meus” no estan gaire definits, la pregunta és al revers “Qui no són els meus?”). I si el problema no està del tot clar (i a vegades encara que ho estigui) la balança cau del costat on són els meus.

 

A veure què diu el cotó fluix. Qui són els meus, en aquest cas. Home, jo de ramader no en sóc. A més a més, sempre que sento a parlar aquella gent m’he de sentir a dir que sóc un “pixa-pins” o un “kamaku” o un de “Can Fanga”. I si aneu gaire pel Pirineu o zones limítrofes, si us hi fixeu bé, veureu que allò que se’n diu estimar-nos, no ens estimen gaire, més aviat ens veuen com unes guardioles ambulants d’on en poden anar treient diners, ara pels dinars (a preus de nouvelle cuisine), ara perquè ens volen vendre embutits, ara per souvenirs, ara la benzina, ara el què sigui. O sigui, que la primera part del problema la tinc clara. Anem per la segona.

Els locutors han de fer cara de bones persones, perquè si no no ens els creurem

aleix fontlocutor

De què es queixa la gent de ciutat que té la caseta al poble dels ramaders? De que tenen les granges i els corrals a menys de tres-cents metres del poble tal com marca la llei i, per tal, fan una pudor excessiva?. Home, doncs una mica de raó sí que la tenen. Jo que tinc una nas més preparat pels espígols i romanís, per farigoles i sajolides, quan em passejo per zones de corts, la veritat és que em desmoralitzo. I si a sobre és època d’escampar purins per tots els camps, val més que no sortiu de casa. Ja ho sabeu que hi ha una llei de tractament de purins que no utilitzen perquè la troben cara? És molt més senzill contaminar. Ah! i no et queixis, miserable pixa-pins, perquè el poble és d’ells. No, no i no. Jo no ho veig així.

 

Locutor i locutora, així tots contents

aleix font locutors

Resumint, que si la primera part és 1 i la segona part també és 1. La solució és fàcil (d’acord amb la meva manera de pensar) 1 + 1 = 2. O sigui dos a zero a favor dels turistes. Dos a zero en contra dels periodistes que ens volen presentar com a víctimes una gent que no ho són. Dos a zero contra una altra manipulació barroera de la notícia. I això ho fan sempre els periodistes de les nostres televisions (com havia de ser sinó, si tots han sortit de les mateixes escoles de periodisme!), que quan volen vendre’ns garses per perdius només deixen parlar a una de les parts implicades. I això no està bé, senyor Gonçales.

 

Benvolguts espectadors”….. és una manera de dir-ho

aleix font bens

Bé, no sé si us n’haureu adonat, però el tema de si les vaques han de dur esquelles o si les granges poden estar a dins del poble, a mi, la veritat és que tan me fa. El que sí que m’emprenya quantitat són aquests periodistes que igual ens manipulen quan ens parlen dels purins, com quan ens parlen del Garzon, com quan ens parlen de Gaza o de la Crisi o de la Llei de Partits.

 

Ah! i la por que t’entra al cos quan vols manifestar públicament la teva manera de pensar. Perquè si resulta que no s’adiu amb la versió oficial, amaga’t, perquè inclús els teus amics s’ofenen. Tanta és la força que dóna la menjada de coco diària a la televisió! ¡Però què us he de dir a vosaltres, si deu fer més temps que no pas jo que us en heu adonat!

 

I, qui decideix el què han de dir  dels locutors?

aleixfont ric

No sé si us interessa gaire els temes econòmics que us he anat plantejant fins fa poc. Un dia, si és que rebo la Inspiració Divina, us parlaria de la Borsa. És un tema interessant. Aquesta espécie de barret de prestidigitador d’on, havent-hi sempre les mateixes garrofes, uns en treuen diners i els altres només n’hi posen. Fins hi tot hi ha gent que s’ho mira com si fos màgia i n’estudia la forma de les gràfiques (la banyera, el somriure, la serra, la caiguda dels ous –que vol dir que ho has perdut tot- etc). Mentrestant, per passar l’estona, no està malament parlar de temes tan banals com d’on pixen les vaques i els porcs i, sobretot, de quina opinió me n’han forjat..

 

Sempre vostre.

 

Aleix Font

Visita altres llocs de l’autor:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts

Leave a Comment