ESPÀRRECS DE TARDOR – 3 d’octubre de 2016
Dilluns tres d’octubre de dos mil setze. Perquè aquesta nit ha plogut i em feia por de trobar el bosc mullat, he enviat un WhatsApp als company per si ho volien ajornar, però no, tots en teníem moltes ganes d’anar a la muntanya i hem pensat que ja s’hauria assecat. Resulta que inesperadament aquesta tardor hi ha florida d’espàrrecs, com si fos el més de març, i això s’havia d’aprofitar. No passa cada any que tenim una nova oportunitat de fer aquesta collita, i ara que en tenim l’oportunitat no la podíem deixar passar.
A les deu ens hem trobat, l’Antonio el Nani i jo, i hem anat a provar sort a la creu de can Cartró. Feia un dia rúfol, amb més ganes de ploure que de sol; el Nani i jo dúiem a la motxilla un paraigües plegable per si de cas. L’Antonio tenia més fe amb les prediccions de la colla del Molina i se n’ha refiat. Tenia dubtes seriosos sobre el lloc escollit, “que potser no hauran sortir, que potser s’hauran espigat”, però no en teníem d’altre, els boscos de can Formigueraire estaven esquilats a consciència, i en aquesta època de l’any no es refan tan de pressa com al seu temps. O sigui que cap a la Creu de Cartró hi falta gent.
Però de seguida hem vist que allà hi havia vida; l’Antonio, com ja és habitual, de seguida n’ha trobat a la vora del camí. El Nani s’hi ha afegit de pressa i a mi m’ha costat molt més. Ens hem enfilat per l’esquena que mira a Sant Ramon. A estones no n’hi havia i de sobte apareixien com les denes d’un rosari: ara un, i allà n’hi ha un parell, i més amunt també i, guaita! allà sota n’està ple.
Pujant, pujant hem arribat a la creu de Can Cartró, ens hem assegut una estona per mirar el pla i el mar i comentar que cada cop ens costa més pujar. Quan hem reprès la feina ha passat allò que acostuma a passar, que enderiats per la collita, jo em despenjo pel tros net, el Nani tria el mig del bosc i a l’Antonio ja fa estona que l’hem perdut. De seguida m’he quedat sol. En trobava, he cridat al Nani, que és el que tenia més a la vora, però ja no em sentia. He continuat baixant entre els llentiscles i aladerns, olorant ruda i romaní i alguna clapa de farigola que tornava a reviscolar.
I tal com passa quan vas sol, pensava, que és una manera de parlar quan no tens a ningú més. “L’esparreguera no fa espàrrecs perquè sí, és que aquesta és la manera que ella té de ser feliç”. Mentre collia uns quants espàrrecs de tardor ha aparegut un pit roig que s’ha plantat ben a la vora per mirar què estava fent. Algú em va dir una vegada, no sé si va ser el pare o la mare, que els pit roigs són els àngels vestits d’ocellets. Així doncs, me l’he mirat encuriosit provant de veure-hi més enllà, fins que al cap d’una estona, indiferent, se n’ha anat de branca en branca a buscar alguna cosa més interessant.
I vet aquí que de sobte tot s’ha embrossat de pins caiguts i de malesa. Talment el “Capità! Capità! del Dersu Uzalà, espantat per la bardissa, ara a un costat, ara a l’altra, mirava de trobar el camí de llum que em permetés sortir del bosc. Provava de baixar, però quan semblava que ho anava a aconseguir una paret d’aritjols em tornava a barrar el pas; cap amunt altra vegada i tornem-ho a provar. Fins que finalment un corriol colgat de brucs m’ha acompanyat fins la sortida.
El Nani i l’Antonio m’esperaven a la Creu del Querol “Sempre et fas esperar”. Però amb l’alegria de la collita hem acabat el matí al bar de la Leonor de Santa Coloma. Una cervesa, una conversa i un platet d’olives per obrir gana per dinar.
Aleix Font 3 d’octubre de 2016
