EL MIRACLE DE LA QUAR – PRIMERA PART

Aleix Font Concepció Simó

CONEIXEM CONCEPCIÓ SIMÓ BESA,

nascuda a La Portella de Sant Maurici de la Quar

 

Explicarem la sensacional manera com vam conèixer Concepció Simó Bessa, les casualitats impensables que et fan pensar si realment existeixen les casualitats o són els camins del destí els que fan que les coses passin com han de passar.

 

Al cementiri de Sant Pere de Portella, al terme d’Olvan, hi ha unes tombes antigues colgades d’ortigues que acullen uns homes i dones valentes. A una d’elles hi ha els que van salvar la verge romànica de Sant Maurici de la Quar. Ara us explicaré a vista d’ocell la història d’una vida, d’un temps, d’un territori desconeguts, mig tapats per les boires del temps i que la casualitat ens va oferir el privilegi de conèixerRemirant escrits antics he trobat aquest que fa menció a aquesta història interessant, tendra i emocionant que vam tenir el privilegi de viure la meva dona i jo:

Aleix Font Concepció Simó
Monestir de Sant Pere de la Portella on va néixer Concepció Simó Bessa

El relat comença a l’estiu del 2002

 

Un dia d’aquest estiu (del 2002) anem a Sant Maurici de la Quart. Can Soldevila. La Portella. La Font de l’Abad. Hem conegut la senyora Concepció Simó Beses, nascuda a la Portella. Anava amb la seva filla Angelina i el seu gendre Manel. Ens ha acompanyat per tot arreu. Ens ha ensenyat l’herba de cop (també herba de Sant Joan o Pericó), també la Vidorta, per la son i pels nervis.

 

Al cap de dues setmanes amb la Cóncep (la meva dona) decidim anar a Núria. Anem en cotxe fins a Ribes de Fresser, aparquem a l’estació i pugem al cremallera. A l’estació del poble hi puja força gent, i a uns seients més endavant de nosaltres la Cóncep hi veu la Senyora Concepció, “Vols dir que ho és?” però la Cóncep insisteix. Vaig a saludar-la i es queda parada, com si fos una aparició. Va amb una altra filla. Parlem i parlem. A dalt a Núria passegem junts fins que finalment fem la nostra. Aquí començarà una llarga amistat.

 

Aleix Font Concepció Simó
Altar major de Sant Maurici de la Quar

Era el dia 11 de juliol de 2002, que aprofitant les vacances vam anar  al Berguedà per veure si encara hi havia els personatges que surten al llibre de l’Espinàs “Pels camins de cendra” que feia poc m’havia llegit. També feia molt de temps que teníem al cap visitar el monestir de Sant Pere de Portella, perquè la meva dona es diu Portella de segon cognom i ens feia gràcia de conèixer-ho. Vam veure que a Sant Maurici de la Quar encara hi havia la Sònia i que a Cal Soldevila havien consolidat la fabricació de formatges, iogurts i mató (si us llegiu el llibre veureu que són personatges que hi surten).

Concepció Simó li diu al seu davant “És maca la Marededéu, oi?”

Aleix Font Concepció Simó
Altar de la Marededéu de Sant Maurici de la Quar

 

A Sant Maurici vam coincidir amb una família que eren fills del poble i que ara vivien a Manlleu. Havien portat la mare perquè recordés la infantesa. La mare, una senyora gran d’una edat que fa de mal dir, perquè a certa edat n’hi ha que hi arriben molt eixerits i d’altres molt aixafats, però no  m’estranyaria que en tingués a la ratlla dels noranta. Es diu Concepció, com la meva dona, Concepció Simó Besa. La seva filla és l’Angelina i el seu gendre el Manel.  S’estaven a dins de l’església quan nosaltres hi vam entrar. La Concepció, la meva dona, els va saludar i van encetar una conversa que transcric. L’àvia li diu:

 

  • És maca la Marededéu, oi? – hi havia una talla romànica que devia ser molt antiga– El meu pare i el meu germà, l’any trenta-sis la van salvar. Van sentir veus que anaven a cremar les esglésies i van dir “encara ens cremaran la Marededéu” i van pujar i es van endur la verge, la custòdia, la corona i el vestit. I quan ells baixaven, els del comitè pujaven i no els van veure. Va ser un miracle. Aquesta Marededéu n’ha fet dos de miracles, l’un va ser aquest, que uns pugessin i els altres baixessin i no es veiessin, i l’altre va ser quan van venir els milicianus i es van fer passar per soldats franquistes i vingue dir “Viva Espanya i viva Francu” i va ja podeu sortir (perquè abans hi havia molta gent amagada, sabeu? i els capellans i les monges que no sé on els tenien amagats) i és clar, van sortir i els van donar un bon dinar i vi. I quan ja estaven els van ensenyar l’escut que duien a sota la solapa i van veure que eren milicianus i vingue, tots en renglera i els anaven a afusellar. I llavors un que diu, que perquè els hem d’afusellar si ens han donat tan bé de dinar. I els van perdonar. Va ser un miracle, oi?. Hi tinc molta fe jo en aquesta Marededéu. –I va resar una oració i vam sortir de l’església

Sant Crist al lateral de la nau

Aleix Font Concepció Simó

Després hem anat a visitar La Portella, que ells també portaven la clau. I l’àvia ens ha explicat:

 

  • Aquí hi fèiem ball, a baix a l’esplanada –ha senyalat cap a ponent– i aquí dins hi fèiem el sarau al vespre – i ha assenyalat a la part de baix de l’església– D’aquí fins a Berga hi teníem tres hores d’anada i tres hores de tornada. I em feia por. Quan passàvem per sota d’aquell cingle queien pedres (que devien ser les cabres que voltaven per dalt) però nosaltres dèiem que era “La Por”.  Jo m’havia de casar, i el meu germà, que era molt bo però tenia jocs molt dolents, em va trencar una dent i vaig haver d’anar a Berga al dentista, i hi havia d’anar diverses vegades perquè em curés, i li vaig dir al pare “pare, deixeu-me endur l’euga que, vulguis que no, em farà companyia”. I em feia companyia. Però passava una por….

 

  • L’endemà del ball de carnaval tenia molta son. I estava guardant les cabres i volia dormir i pensava que si m`’estirava al costat del camí i em veien, ves quina vergonya. I vaig trobar un lloc al darrera un boix. Però hi havia una argelaga que em punxava (sabeu què són les argelagues, oi?, són aquelles punxes que també se’n diuen gatoses). I amb un ganivet que no tallava ni res, perquè era així de petit la vaig voler tallar i em vaig fer un tall a la cama que em sortia la sang com si fos un sortidor. I li vaig dir al gos “tu aquí, a guardar les cabres” i així jo ja estava tranquil·la perquè sé que no es mouria. I vingue córrer cap a casa i la sang que m’anava sortint com un sortidor. I quan arribo em surt el pare i em diu que què hi faig aquí, que què m’ha passat. I jo li dic que res, que faci el favor d’anar a avisar a la mare i la padrina i que vinguin de presa. Llavors quan van venir no em podien aturar la sang de cap manera i jo m’havia de morir. I la padrina que va a l’estable i agafa munyiga de cavall i me’l posa a la ferida i se’m va estroncar de cop la ferida. Però ja sabem que el fem de cavall és el que porta més tètan de tot i no me’n va agafar. I el metge em va dir “mira, perquè et veig aquí mateix, perquè si no no m’ho creuria” perquè havia d’haver agafat el tètan i no em va agafar.

 

  • Abans li deia al pare que em deixés anar a rosari perquè es l’únic moment que podíem estar amb l’altre mainada, i després de rosari jugàvem i corríem. Perquè si no només vèiem que cabres i vaques en tot lo dia.

 

–  En tinc molt bon records d’aquí. D’aquí la Quar tot són bons records. En cavi de Perafita tot són tristeses. Allí em vaig casar i em van matar el marit a la guerra. I em vaig quedar vídua amb tres nenes petites i una que se’m va morir. En canvi aquí dalt tot van ser alegries. I és que els temps de la infantesa deixen més bons records.

 

Aleix Font Concepció Simó

Quan sortim de l’església els diem que ara aniríem a Sant Pere de Portella i s’han sorprès, perquè ells també hi anaven i portaven la clau per entrar al monestir. Ens conviden a anar amb ells i així ho fem. Potser hi ha uns deu quilòmetres de distància per una carretera estreta que passa entra pins. Aparquem a l’esplanada i just baixem del cotxe, la senyora Concepció se’n va al cementiri, obre la porteta i s’hi endinsa pel mig d’un herbassar. Es dedica a treure herbes fins a deixar una clariana on hi ha la tomba dels seus pares: “Ja ningú no  es cuida d’aquests morts. No sé pas què passarà quan jo no hi sigui”. I la seva filla Angelina li respon que no es preocupi, que ells hi pujaran sovint. “Sí, amb el que m’ha costat que em portéssiu avui fins aquí, pots comptar si pujareu!

Aleix Font Concepció Simó
Marededéu de la Quar

 

Visitem aquell gran monestir abandonat que va acollir una congregació de monjos. Es veu que es va incendiar però encara s’hi veuen unes pintures antigues a les parets. Al sortir tanquen la porta amb una clau d’aquelles de ferro, grosses com una mala cosa. Ens proposen de dinar junts, a Sant Maurici de la Quar, i com que no tenim cap lloc pensat hi accedim. Dinem a la mateixa taula, som els únics clients de la sala i estem com si fóssim a casa. El Manel ens explica que ballen balls de saló i que viatgen amb amics de Manlleu. Es sorprenen que la seva mare vulgui tenir un mòbil que en prou feines sap fer anar, però la senyora Concepció diu que així se sent més acompanyada. Després de dinar ja vam tornar cap a casa, ben contents d’un dia ple, d’aquells que penses que ha valgut la pena.

 

Aleix Font Concepció Simó
Sant Pere de la Portella

 

 

Encara al 2002

 

Abans no acabéssim les vacances volíem anar un dia a Núria, però em vaig posar malalt i els dies anaven passant sense haver-hi pogut anar. Finalment, el dimecres dia 19 de juliol ja em trobava bé i ens vam decidir a complir el projecte. Així doncs, vam agafar el cotxe fins a Ribes de Fresser, vam aparcar el cotxe a l’estació del cremallera que està a la vora el tren i hi vam pujar. A la primera parada, la del centre del poble de Ribes va pujar molta gent fins que el vagó va quedar del tot ple. I quina no va ser la nostra sorpresa quan uns seients al davant nostre vam veure que hi havia la senyora Concepció Simó , la de la Quar. Ara no anava amb els mateixos acompanyants del dia onze, anava amb la seva filla petita, la Montserrat, que anava acompanyada d’un parell de nens petits (més tard ens explicarà que encara té l’Antònia, la seva filla gran que viu a Barcelona). Ens vam aixecar i la vam anar a saludar. Es va quedar glaçada, com si hagués vist una aparició. Vam estar voltant per Núria fins que després d’una estona ens vam separar. A finals del juliol de 2002 li vaig escriure una carta que va consolidar una amistat curta i emocionant:

 

Senyora Concepció, tal com li vam prometre li enviem la fotografia que ens vam fer el passat divendres, dia dinou de juliol, a dalt a Núria, i també n’hi enviem una del dijous dia 11, feta a la Portella. Tots plegats hem quedat molt bé perquè en fotografia a vegades té més importància la llum interior que la llum del sol.

 

Si no fos que no és correcte de prendre’s les creences religioses a la lleugera, diríem que el fet que ens retrobéssim al cremallera de Núria just una setmana després d’haver-nos conegut a Sant Maurici de la Quar és un miracle. I bé ho sabem que no podem parlar de miracle, però és una casualitat tant increïble que sembla que no pugui ser.

 

Ens agradaria que donés molts records nostres a la seva filla de Manlleu i al seu gendre Manel i els hi digui que vam estar molt contents d’haver-los conegut i que si mai tenen ocasió de venir a la Colònia Güell que no dubtin en venir-nos a veure. Digui’ls-hi que a casa nostra hi tenen dos amics (I la carta continua explicant coses del nostre poble).

 

Vista des de l’entrada del monestir
Aleix Font Concepció Simó

 

Una altra carta diu així:

 

Colònia Güell, 13 de desembre de 2002.

 

Apreciada senyora Concepció,

 

van passant els dies i no trobem el moment de venir a visitar-la tot i que sovint en parlem i que més d’una vegada ens hem proposat una data. Però al final sempre surt l’imprevist que ens fa canviar de plans i ajornar-ho per més endavant, per quan tinguem festa o per quan el dia allargui i al final  la vida ens porta per uns camins que ens allunyen o ens apropen segons els designis  d’un no se què màgic i sorprenent.

 

Fa quatre dies que ens vam conèixer a La Quar, al bell mig de l’estiu, i sense ni tant sols adonar-nos-en ja som a tocar de Nadal. Ja hem collit bolets, ja tenim la casa guarnida amb les boletes de galzarà i ja estem parlant d’anar a buscar la molsa pel pessebre. Avui és santa Llúcia, la festa que juntament amb sant Nicolau, antigament al nostre poble, marcava l’entrada a l’hivern. Perquè abans sortíem la mainada a cantar pels carrers, els nens per sant Nicolau i les nenes per Santa Llúcia. El nas vermell,  fum a l’alè, i ran de camí les herbes gebrades. I de sobte el Nadal  amb els reis davant del naixement i el riuet de plata, i una soca de garrofer ben foradada fent de tió i els torrons i les neules i les cançons de la mainada a la sortida de missa i el vers dels més petits (nosaltres en dèiem “la dècima”) enfilats al damunt de la cadira.

 

Res, apreciada senyora Concepció, que els dies passen. I aprofitem joiosos les dates com aquesta per posar-nos en contacte i desitjar-li molta felicitat, tant a vostè com al Manel i l’Angelina, i a tots els seus familiars.

 

Els seus amics de la Colònia,

                                                l’Aleix i la Concepció.

 

A dalt del l’ermita de La Quar

 Aleix Font Concepció Simó

A partir d’ara l’anirem a visitar un parell o tres de cops cada any, però no en conservo cap escrit. Primer vam anar a casa seva, a Centelles. Ens va sobtar veure que tenia les nostres fotos a l’aparador del menjador, com si fóssim de la família. Un bon dia la van ingressar a la Residència per a la gent gran de Centelles i ja la vam anar a visitar allà.

Aleix Font

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

 

 

Related posts

2 Thoughts to “EL MIRACLE DE LA QUAR – PRIMERA PART”

Leave a Comment