CAN JULIÀ DE LA MUNTANYA

CAN JULIÀ COLÒNIA GÜELL

La masia de Can Julia a la Colònia Güell juntament amb Can Soler de la Torre, Can Julià de la Muntanya i la Torre Salvana formaven part de la història de la vil·la veïna de Sant Boi de Llobregat fins que es va cedir el territori a Santa Coloma de Cervelló.

Si el carrer Claudi Güell, de la Colònia Güell , ocupa la memòria de la meva infància i la meva joventut, la masia de can Julià va ser l’origen, la nebulosa de les primeres imatges. Tinc el record impossible d’estar assegut a la falda del meu avi Aleix mentre queia un llampec aterridor al damunt de l’escorxador, i com que el meu avi Aleix va morir quan jo tenia catorze mesos diuen que no me’n puc recordar d’aquest fet pràcticament anterior al primer any de la meva vida. També tinc com una boira de quan vèiem els pares nedar a la bassa on desguassava l’aigua de la font. I uns temps de malalties de febres mortals que guarien amb draps xopats amb vinagre, amb fregues oli al braç o amb ventoses sobre el pit. Recordo la meva àvia-tia Emília morta, ajaguda al llit de matrimoni. I quan el meu germà Jaume va caure al clot que havien fet al costat de la font (on després hi van posar una gran roda de molí de pedra picada, i es va tallar el llavi; els meus pares havien anat a l’enterrament de l’avi Ramon de Sant Feliu i ens havíem quedat vigilats per les veïnes. I altres coses, d’amics i de colla de caganius: el Ramon Pizarro i el Ramon Ferreté (que li dèiem Ramonet perquè era el més petit dels dos), el Jaume Sendra i el meu germà Jaume (que per la mateixa raó era el Jaume Petit), la Neus Sendra i jo.

Masia de can Julià a la Colònia Güell

Durant els anys cinquanta, i abans també, a can Julià hi havia molta vida, totes les cases estaven habitades i la gent que hi vivia conformaven un grup de veïns més avinguts que la resta d’habitants de la Colònia, conformàvem una mena de confraternitat que alguns encara conservem avui en dia. A la masia hi vivien els masovers, en dèiem Ca la Mundeta, i a totes les cases dels costats en dèiem Les cases del Porxo, perquè tal com hi entraves venint de la Colònia Güell et trobaves a mà esquerra el porxo on hi guardaven els carros, dos o tres, perquè hi juguéssim la canalla. Bo i entrant, a mà dreta hi havia dues casetes, després ca la Mundeta, després una escala que pujava fins al nivell del primer pis amb una parra entortolligada en tot el tram, després els cellers i seguidament cal Marcel·lí.

Colònia Güell 1953 – Can Julià

Al costat oposat de l’entrada  del porxo, al que podríem dir-ne la sortida cap a Santa Coloma, en front de la façana de les cases hi havia la font d’on sortia sempre una aigua de mina fresca i bona. L’entrada de la mina estava a uns cent metres en direcció oest i prenia l’aigua de la capçalera de la riera de can Salgado, a cosa d’un quilòmetre més enllà. L’aigua de la font estava canalitzada fins als safarejos i a la gran bassa utilitzada per regar els camps de sota. En aquesta bassa s’hi banyaven veïns de can Julià, i també alguns de la resta de la Colònia Güell, els mesos d’estiu.  Hi havia sis safarejos, tres a cada costat d’un passadís, on hi havia rentat la roba les dones de can Julià, si bé cap als cinquanta pràcticament no s’utilitzaven perquè al tenir aigua a cada casa, les dones ja rentaven la roba a casa seva.

La Font de la masia de Can Julià, era una de les fonts de la Colònia Güell

Al darrera del porxo i orientades de cara a la Colònia hi havia un passadís amb tres casetes. A la primera de totes va ser el lloc on vaig néixer i on hi vam viure el primer any de la nostra estada a Can Julià, i des d’on, assegut a la falda del meu avi vaig ser testimoni del gran llamp caigut al damunt de l’escorxador.

Can Julià era una masia fortificada

Sortint per la portalada de la font, a mà dreta hi havia unes escaletes que donaven a la casa on hi vam viure després; aquesta casa tenia una finestra amb vistes al porxo i a la bassa, estava a l’alçada d’un primer pis de la masia i vista des de baix semblava que pertanyia a la casa de l’escala de la parra.  Al costat de casa nostra, en  direcció nord, hi havia dues cases més (ca l’Esteve i cal Sendra  en aquells temps), i al davant d’aquestes tres cases hi havia tres habitacles amb un safareig a cadascun i estenedors. Donaven pel darrera a uns petits hortets.Més amunt d’aquestes cases i a pocs metres a ponent, hi havia la pleta on s’hi havia guardat els bens de la masia amb la casa del pastor (que havia estat l’avi del Ramon Pizarro). Cap a finals dels anys cinquanta, al lloc de la pleta s’hi van construir tres cases més orientades al sud. Comptant la casa del pastor formen el rengle de quatre cases que hi ha avui en dia.

A la part del darrera l’edifici de la masia hi havia dues cases amb un jardí orientat al nord on s’hi entrava per unes escaletes. A la primera que et trobaves, la més a ponent, hi vivia el Miquel Campderrós amb la seva esposa Elvira,  les seves dues filles, l’Àngela i l’Elvira, i el seu fill Miquel.  Una mica més enllà d’aquestes cases hi havia una porta on més tard hi van guardar els bens quan van eliminar la pleta.

Continuant per aquí acabaves de donar la volta a la masia i tornaves a estar a l’entrada del porxo, a sota del merlet de defensa. A una vintena de passes cap al camp de futbol hi havia un edifici ventilat amb infinitat de foradets, que s’utilitzava per assecar les pells dels bens que s’havien sacrificat a l’escorxador. L’ escorxador (en dèiem El Matadero) estava a mig camí entre la masia i el començament de la Colònia.

L’escorxador de la Colònia Güell en els darrers anys de la seva existència

Aquí era el lloc on habitualment hi anava a viure la gent que venia a la Colònia  mentre no els trobaven una vivenda a baix al poble. A la masia també hi havia hagut la primera escola per a nens de la Colònia  mentre no es va construir la preciosa escola del bosc. Els antics propietaris de la masia, fins que s’ho van quedar els de can Soler de la Torre, eren una antiga nissaga de Sant Boi de Llobregat, amb constància des de mitjans del segle XVII. A mitjans del segle XIX es va formalitzar el canvi de municipi de tots els terrenys de can Soler de la Torre, i Can Julià, juntament amb la Torre Salbana i can Soler de la Torre, va passar a ser de Santa Coloma de Cervelló. És per això que alguns veïns d’aquestes cases portaven el nom de Baldiri, patró de Sant Boi, i ens els censos i padrons hi figuren com a nascuts a Sant Boi.

Al llibre de Jaume Codina  Les famílies santboianes (segles XIV-XIX) s’hi diu:

Can Julià de Muntanya (posteriorment Colònia Güell) de Sant Boi era una de les finques més productives, al costat de la del seu veí, el mas d’en Soler de la Torre. Per aquest motiu també aquí trobem, un reguitzell de mossos i criades al servei de la masia. El 1781-1782, per exemple, hi havia una vintena de persones: set o vuit de la família i catorze o quinze  entre mossos, criades, pastors, etc., sense comptar els jornalers que a la nit retornaven a la vila.

La família va començar quan el 1590 un jove de Sant Esteve de Sesrovires anomenat Rafel Julià, va casar-se amb Joana Archs, propietària d’un mas de Sant Boi. El gendre va saber tirar endavant la casa i els seus successors també. Al final del període (després de la Guerra del Francès) percebem una decadència del mas, que passarà a mans dels seus veïns els Soler de la Torre,  els quals més tard el vendran a la família Güell, fundadora de la colònia tèxtil del seu nom.

Avui  està molt deteriorat i deixat de la mà de Déu. Però no ho dubteu, ens trobem davant d’un edifici molt antic, dels més antics del món que s’ha mantingut sempre habitat. És un edifici històric en quant ens en podria explicar de molts colors, una masia que ha vist quatre-cents anys de vida catalana i que a molts països l’haurien catalogat de Monument Històric Nacional. La masia de  havia sigut una masia fortificada per obligació de les èpoques que va haver de viure. Té una estructura inimaginable per els que només n’han vist la taulada i l’ample façana, i pocs saben que està edificada sobre un aflorament rocallós que emergeix dins de la casa formant part de les parets. El Joan Jeroni, pagès conegut i temut pels infants de la meva generació, m’explicava amb veneració l’existència d’un fabulós tresor amagat dins d’una gerra a dins de la masia, i em deia que aquell qui el trobi ja no haurà de treballar mai més, ni ell ni els fills dels seus fills. Potser això és el que pretenen els polítics actuals deixant que es deteriori fins que algun dia caigui del tot.

Aleix Font

26 de febrer de 2018

Cens dels que hi vivien al 1950

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com