COLÒNIA GÜELL – LA PERLA DEL LLOBREGAT
La Colònia Güell és un petit poble (els veïns de la Colònia tenim l’habitud de considerar-nos un poble) del Baix Llobregat, dins del terme de Santa Coloma de Cervelló. Tenim al sud Sant Boi, a ponent el riu Llobregat que fa de terme amb Sant Feliu de Llobregat, al nord Santa Coloma i Sant Vicenç dels Horts, i a ponent la serralada que va del Montpedrós al Mont Baix i que ens limita amb Torrelles de Llobregat i Sant Climent de Llobregat.
La Colònia Güell és un nucli d’unes tres-centes cases, una dotzena de carrers, una plaça de veritat, la Plaça Joan Güell, i una altra de virtual, la Plaça d’Anselm Clavé). Diuen les cròniques que si dibuixéssim un triangle, a un vèrtex hi hauria l’església, a l’altre l’escola i a l’altre la fàbrica. Al centre la plaça i en una mena d’angle recte s’hi arraïmen els carrers amb els seus jardins i els seus balcons.
Bosc de la Colònia Güell
Degut a que els terrenys eren propietat de la fàbrica tèxtil propietat de Bertran i Serra, en el moment del gran boom de la construcció i de l’especulació, la Colònia Güell en va quedar exclosa. Els veïns seguíem fent la vida de sempre mentre al voltant hi anaven creixent com a bolets blocs de cases, i els poblets de mida humana s’anaven convertint en ciutats atapeïdes de gent i de soroll.
Un torrent travessa la Colònia Güell d’Oest a Est
La Colònia Güell abans era el Paradís, i si bé intelectualment no ho sabíem apreciar, sentimentalment tots n’érem conscients. Al fons del cor hi dúiem la nostàlgia d’una mena de vida que s’anava extingint al mateix temps que ens anaven encerclant de ciment i de gent. Quan pels carrers t’encreuaves amb algú l’havies de saludar “Bon dia” o “Passiu bé”, perquè si no ho feies, de seguida es preocupaven de pensar què t’havien fet per merèixer aquell despreci. Si estornudaves al sortir de casa, a l’altra punta del poble ja es preguntaven si t’havies refredat.
Entrada a la Colònia Güell pel costat de la fàbrica
A la Colònia Güell tots ens coneixíem i, si no a primera vista, ho preguntàvem perquè ens situéssim en el context de l’altre nom de la família: “Quí és aquell?” “És Facundo” o “És de cal Rei” o “de ca l’Espasa” o “el fill del Campana” etc., fins al punt que només que preguntéssiu on trobar algú de qui només en sabies el nom n’hi havia prou en que ho preguntéssiu al primer que trobéssiu pel carrer i de seguida us hi adreçava.
Es va fundar l’any 1890, quatre carrers i una plaça. I de mica en mica va anar creixent, omplint els espais buits que hi havia a cada carrer, ampliant els carrers que tot just estaven mig dibuixats fins que es va consolidar, més o menys, en el que tots vam considerar la Colònia “de sempre”. De fet no ha parat de créixer, però d’aquella manera lenta, imperceptible, com també creixen les muntanyes o es desplacen els continents: Ara fan els pisos del terraplé, després les cases noves, més endavant les cases del mercat, després les de l’hort de la Rossa, i com aquell qui res, en seixanta anys potser t’han doblat els habitants.
Castell de focs durant la Festa Major de la Colònia Güell
La Colònia es va nodrir d’un primer nucli d’habitants, “els fundadors”, majoritàriament vinguts de Barcelona i de la comarca d’Osona. De la mateixa manera que als Estats Unitats hi van arribar els 102 colons del Myflower i, posteriorment, els seus descendents van constituir l’aristocràcia del poder, a la Colònia també hi va passar a petita escala un fet semblant. I no és que en fessin ostentació, sinó que quan miraves qui manava t’adonaves que en molts casos era d’alguna de les famílies més antigues. Posteriorment el ventall es va anar obrint i el lloc d’origen es va diversificar d’una manera espectacular, tant pel que fa a comarques catalanes, com valencianes, aragoneses i també d’arreu d’Espanya. I de França, i Argentina, i fins i tot de les Filipines. Una vegada vaig parlar amb un que deia que el nostre era un dels pocs pobles on es podria refer la història de tots els seus habitants, i des de llavors hi he pensat moltes vegades com si fos el somni d’un viatge en el temps, i quan m’anomenen el nom d’un avi que fa molts anys que va morir, de sobte el tinc present a la memòria, amb la seva gorra, la seva faixa i el caliquenyo entre els llavis.
S’hi ha mantingut l’encís dels carrers amples i les cases d’obra vista, els voltants de verd i d’arbres i les orenetes a l’estiu, i això ha excitat l’avidesa dels emprenedors del turisme. Ara és constant els grups de visitants més o menys exòtics que admiren les façanes com si fossin Tajmahals. Tots ells aprecien el silenci i el trenquen com si la qualitat d’aquest bé consistís en poder-lo escardar fins el punt que les nits d’estiu s’han transformat en un calvari de xiscles i xivarri. I encara tenim sort que no han detectat el gran valor de les històries familiars dels veïns que hi habiten, perquè ens farien anar disfressats amb gorra i faixa i ens farien escenificar escenes de la cua del petroli o de les esperes del pa al forn de la Cooperativa.
Era una perla que tots consideràvem nostra. Sigil·losament ens l’ha pres i l’han convertit en una mena de parc temàtic propietat d’alguns, en la que els habitants hem passat a ser-ne uns actors forçats al servei d’aquest nou déu que és el turisme. Alguna cosa divina deu tenir si després de patir-ne les incomoditats i no rebre’n cap benefici encara hi ha qui en parla com si fos un privilegi del que n’hem d’estar eternament agraïts.
Sigui com sigui, estic content de viure a la Colònia (excepte les nits d’estiu), m’omple de satisfacció passejar pel bosc i, si els turistes no han ocupat tots els bancs aprecio poder seure-hi per mirar com passa la tarda rera els turons de can Cartró.
Aleix Font
29 de setembre de 2017
