CARRER MONTURIOL DE LA COLÒNIA GÜELL
El carrer Monturiol la Colònia Güell forma part del que en podríem anomenar els carrers fundadors: Barrau, Malvehy, Aranyó i Monturiol. Fa escaire amb els altres tres carrers i segueix l’orientació de Nord a Sud. És un carrer ample i les cases del costat de ponent tenen l’eixida encarada al Bosc d’Estudi, cosa que ha propiciat que moltes d’aquestes cases tinguin una porteta per sortir a la pau dels pins. El seu nom és en homenatge al conegut revolucionari, pintor, inventor i polític republicà figuerenc Narcís Monturiol, inventor del primer submarí.
Ca l’Espinal, al carrer Monturiol, és una de les cases més boniques de la Colònia
Com a cases emblemàtiques del carrer Monturiol de la Colònia hi ha ca l’Espinal (dita així perquè hi va viure Bernat Espinal, escrivent de la fàbrica), que té la façana repartida amb Malvehy, una de les més admirades pels visitants de la Colònia Güell . Però el carrer Monturiol té altres cases d’anomenada en la història de la Colònia Güell, com per exemple el conjunt de dues vivendes amb el número 18 i 20, al lloc, més elevat a mà esquerra. Aquesta casa es va construir perquè hi visqués el capellà del poble, raó per la qual s’hi va construir aquella mena de terrat en forma de barret de capellà. Antigament l’església de la Colònia Güell era a la Masia, i aquesta vivenda hi era propera, Al número 18 hi va viure el primer mossèn del poble, Josep Homs, fins que es va construir l’església actual, la Cripta de Gaudí, on s’hi va afegir la nova casa parroquial.
Carrer Monturiol : L’antiga casa del capellà de la Colònia Güell
Al carrer Monturiol número 13, una bonica casa voltada de jardí, diuen que hi va néixer el poeta de la Colònia Güell , Joaquim Folguera, i així ho afirma una placa que hi ha a la façana d’aquesta casa. Pels habitants de la Colònia, la casa dels Folguera era la que hi ha al davant de la casa Parroquial, on ara hi ha una residència de la tercera edat, a tocar de la creu, i relativament a la vora de la torre Salvana. Ben aviat va passar a ser la casa de la família Martorell, un fill de la qual va ser en Sabí Martorell Freixes, mestre de la Colònia Güell.
A la part central del carrer Monturiol, al tram entre Barrau i Malvehy a la part dels números senars, no hi ha cap entrada fora de la de ca l’Espinal al final de tot. La llarga façana que va des de Barrau fins a ca l’Espinal havia estat la Cooperativa dels Rics, on només hi podien anar a comprar les dones dels personatges importants de la fàbrica. Quan això es va acabar s’hi va instal·lar una fusteria que es va tancar per una història de faldilles entre els dos habitatges agermanats per les eixides.
A la part baixa, entre Barrau i Aranyó, al número 7 (cantonada amb Barrau) hi vivia la família Miquel on un dels fills era “americanu”, però per la nostra generació, la persona més important era l’Eulàlia, una noia dinàmica que es va fer càrrec de la joventut del poble i va crear una mena d’escoltisme emparat per l’església.
Al número 5 hi vivia en Joan Rovira Amill, el Rovira de l’aigua (per diferenciar-lo del Rovira Paleta, oncle meu), lampista de la fàbrica que exercia fora d’hores per a reparar qualsevol incidència relacionada amb l’aigua. En aquells temps en què les canonades eren totes de plom, eren freqüents els accidents que provocaven fuites d’aigua. I a la cantonada amb Aranyó, al número 2 era i és cal Rocamora, el penúltim pagès de la Colònia (el darrer va ser el Pizarro de ca l’Ordal).
Aquest carrer és on hi ha les cases on hi han viscut més temps, ininterrompudament, membres d’una mateixa família, d’avis a pares, de fills a néts. Així, nombroses famílies hi són des de l’any 1924 (o abans. El cens més antic que he pogut consultar és de l’any 1924): al número 3 la família Fisa (Morral), al número 4 la família Quintana (Casas) , al 5 la família Amill (Rovira), al número 7 la família Miquel, al 10 la família Figueres. I al 14 la família Bernal. I al 16 els Casanovas. D’altres hi van entrar l’any 1932, com els Rocamora.
Alguna cosa deu tenir aquest carrer que la gent no en vol marxar. Potser la tranquil·litat, aquell silenci antic de la Colònia que encara s’hi manté, potser la flaire del bosc, aquella sentor de pinassa que tan reconforta, potser l’aire del nord que ve acanalat des de Montserrat, o el caliu d’uns veïns que es coneixen de sempre. Potser aquest no és el carrer més admirat pels visitants, però segurament és on a tots els veïns de la Colònia ens agradaria poder-hi viure.
Aleix Font
6 de març de 2018
Visita altres llocs d’Aleix Font:
excursionsapeu.com
