BLANCA BUSQUETS I OLIU
Barcelona l’any 1961
Blanca Busquets va néixer a Barcelona l’any 1961. És escriptora, guionista i filòloga catalana. Ha treballat de locutora al Canal 33, redactora del programa de música Clàssica de Televisió de Catalunya, treballa a les emissores de Catalunya Ràdio, al diari digital Osona.com, entre altres activitats.
Blanca Busquets va ser guardonada amb el Premi Llibreter el 2011, amb el llibre La nevada del cucut novel·la que la va confirmar com una veu important de la narrativa catalana. També el premi Alghero Donna de literatura i periodisme 2015 per la traducció a l’italià de La casa del silenci.
Està molt vinculada a Cantonigròs, on va ser una de les fundadores del Festival de Música que s’hi organitza cada any. A la contraportada del llibre La nevada del cucut hi diu: La meva família materna és de Cantonigròs des de fa segles. A casa meva, Cal Corder, hi havia hagut un hostal abans de la guerra i a casa se’n parla sovint, com també es parla de la manera de viure d’aleshores.
Quan llegeixes els seus llibres tens la convicció que estan ben escrits. Tenen una prosa planera i agradable, diria que fàcil de llegir, amb aquella dosi de sal i sucre que els fan addictius i que et costa deixar-los de llegir. Gaudeixes amb les seves descripcions, originals i encertades. Sovint et sorprèn amb afirmacions estil sentències que et fan pensar que hi ha moltes maneres boniques de dir les coses.
A continuació relaciono els llibres publicats fins aquest moment per Blanca Busquets. Els que estan en negreta són els que he llegit i dels que podreu trobar els comentaris en aquesta mateixa pàgina aleixcolonia.com
OBRES PUBLICADES
Presó de neu. Barcelona: Proa, 2003
El jersei. Barcelona: Rosa dels Vents, 2006
Tren a Puigcerdà. Barcelona: Rosa dels Vents, 2007
Vés a saber on és el cel. Barcelona: Rosa dels Vents, 2009
La nevada del cucut. Barcelona: Rosa dels Vents, 2010
La casa del silenci. Barcelona: Rosa dels Vents, 2013
Paraules a mitges. Barcelona: Rosa dels Vents, 2014
Jardí a l’obaga. Barcelona: Proa, 2016
La fugitiva. Barcelona: Proa, 2018
El crit: Proa, 2019
Constel·lacions: Proa, 2022
Al seu darrer llibre, de moment, Constel·lacions, del 2022, hi escriu una part de la seva vida que és interessant de saber. Ho transcric tal com ella ho diu:
Nota de l’autora La realitat supera la ficció?
Sempre dic i redic que jo escric ficció i que tots els personatges són producte de la meva imaginació. Sí que hi ha, però, històries que copio de la realitat i que adapto a les circumstàncies segons em convé. I en aquesta novel·la hi ha una reproducció força fidel del que li va passar al meu pare a Pamplona. El personatge no hi té res a veure, ni la família, però sí les circumstàncies. M’explico:
Els meus pares es van instal·lar a Pamplona, on jo vaig viure fins als onze anys. Això va ser des del 1961 fins al 1972, uns set o vuit anys abans que el personatge d’en Quim (a ell l’hi faig anar cap al 1968). El meu pare, enginyer tèxtil, va muntar una fàbrica de teixits i d’acabats en un poble al costat de la capital navarresa. La dirigia i n’era accionista. Amb el temps, també es va involucrar en projectes a Catalunya, on va construir una filatura tèxtil que també dirigia. De fet, anava i venia diria que gairebé cada setmana i viatjava sobretot en tren. Un dia, quan en va baixar a Pamplona a les sis del matí (era l’exprés d’Irun), es va trobar la Guàrdia Civil que l’esperava. Li van dir que, en una detenció d’etarres, havien trobat el seu nom entre uns quants en una llista amb l’objectiu de «raptar o liquidar». Que si volia tornar a agafar el tren i tornar cap a Barcelona, era el més sensat que podia fer. El meu pare va dir que no, que es quedava, que tenia la fàbrica i, si no m’erro, llavors ja sis fills per mantenir i un altre en camí (ara som vuit. I no, hem viscut a Navarra però no hem estat mai de l’Opus Dei). La Guàrdia Civil va comunicar-li que el protegirien, però que no li podien garantir res (amb les mateixes paraules que he fet dir a en Quim per part també del guàrdia civil). En el cas del meu pare, els comunicats d’ETA van arribar després d’aquest avís. A nosaltres llavors ens va enviar a Barcelona aprofitant les vacances d’estiu, i ell va continuar treballant a Navarra encara dos anys, anant i venint, amb la meva mare que sabia però no sabia, perquè ell no volia espantar-la més del compte. Finalment, després d’un atemptat d’aquests sonats en què va morir un amic seu, es va adonar que havia de marxar definitivament, i, com en Quim, va consultar un advocat i altres persones enteses que li van aconsellar que desaparegués. També com en Quim, va abandonar el vaixell sense dir que l’abandonava, però ell sempre explica que se’n va anar amb una mà al davant i una altra al darrere. Ell no tenia un punt de partida ni una casa a Collserola com els pares d’en Quim, que li va servir per viure amb la família i també per tenir un espai on muntar l’editorial. El meu pare va haver de «reinventar-se», com es diu ara, però ben reinventat, perquè amb tantes criatures no era fàcil, tot i que la meva mare també havia començat a treballar a Barcelona.
El meu pare va deixar de ser enginyer tèxtil en sec per convertir-se en financer treballant només amb una secretària, en un despatx petit (on no el poguessin localitzar) a Barcelona i, més endavant, es va llançar de cap a la gestió cultural i concretament a la musical, que, al capdavall, ha estat i és la seva passió. Podríem dir que el cim de la seva carrera com a tal va ser d’administrador general del Gran Teatre del Liceu fins a un any abans que es cremés. I també va ser conseller delegat del TNC Però aquesta és una altra història (prou sucosa, també).
Recordo, com recordava la Paula, la caixa forta al fons de l’armari de la roba de llit dels meus germans. Recordo que el meu pare ho pagava sempre tot en efectiu, i no feia servir ni xecs ni targetes. Res que pogués deixar pistes. Però que consti que a mi no se m’hi havia perdut res a Pamplona (tret d’alguna amiga que encara hi conservo) i no se’m va acudir en cap moment d’agafar un tren per escapar-me de casa i anar cap allà, com sí que va fer en Ramon (el meu personatge).
A casa em van explicar que el meu pare havia deixat la fabrica perquè els accionistes hi volien imposar uns altres criteris de gestió i ell havia decidit que no eren els correctes, creia que la fàbrica no tiraria endavant i, en fi, tot un seguit de raons si més no curioses que jo em vaig empassar durant anys. És veritat que el nom d’ETA havia planat sobre tota aquella història d’alguna manera, i també és veritat que l’últim any de ser a Pamplona, com que jo ja voltava sola pel carrer, a casa em van advertir que fugis corrents si algú em deia alguna cosa o pretenia que pugés a un cotxe, etc. Però l’amenaça havia estat sempre vaga. Sense concretar.
Fa uns anys, quan Fernando Aramburu va publicar Pàtria, vaig regalar-ne un exemplar al meu pare després de llegir-lo jo i de quedar-me impressionada. Realment és un llibre de molt de pes en tots els sentits. Però el que definitivament va pesar molt en mi va ser que el meu pare em digués, quan el va acabar: «Llegint aquest llibre m’he adonat que, quan vaig marxar de Navarra, em quedava només mig any de vida». Va ser llavors quan em va explicar fil per randa el que li havia passat. La seva sort no havia estat la del personatge de Pàtria, ell se n’havia sortit, però a fe que ho va pagar car. Ho vaig apuntar tot per no oblidar-me’n i aviat vaig decidir que n’havia d’impregnar els actes d’algun personatge de la meva ficció.
Ho repeteixo: la meva literatura és i serà sempre ficció, i, per això, ara que heu acabat la novel·la, us explico com van anar realment les coses a la meva família. Cada cosa al seu lloc.
